Dones de la Movida: Alessia

No és maca, però és italiana i vesteix una minifaldilla de poc més d’un pam. De fet, d’ella no m’interessaven sinó les amigues: com que m’ha dit que avui havien quedat, jo esperava trobar-me un grup de sis o set noies, totes italianes, totes d’entre vint i trenta anys. Per això, quan veig les dues petardes que l’acompanyen esperant al costat de la parada de metro, estic a punt de marxar. M’hagués pogut inventar qualsevol excusa: que la rentadora s’havia espatllat i tota la casa estava inundada, o que justament una hora abans el mòbil se m’havia quedat sense bateria i no recordava on havíem quedat.

No tinc prou valor, i les saludo. Intento dibuixar un somriure que, penso, segur que noten fals. Per a més inri, les dues són de Madrid, i les dues més curtes —no cal conèixer-les amb profunditat per adonar-se’n— que la sola d’una sabata. Penso que si, com m’han dit, anem a una «festa internacional», la nit encara pot arreglar-se. De seguida diré que vaig al lavabo, i pel camí em posaré a parlar amb el primer grup de noies erasmus, italianes o no.

La festa, però, resulta un fiasco. No solament hi ha més aixelles peludes que depilades, sinó que la mitjana d’edat s’apropa als quaranta. Estic segur que no hi ha en tota la capital un lloc amb més solters amargats. L’únic consol és que hi ha música en viu: un privilegi, almenys per als qui venim de la ciutat on tocar la guitarra en un bar i pixar-se al carrer són el mateix tipus de delicte. Elles, totes elles, conclouen que el grup no s’ho val, i em porten al pis de baix a escoltar tecno enllaunat. Estic a un pas de dir que em trobo malament —no crec que els hagués estranyat, la cara em delata— i marxar. Un cop més em manca valor.

Una tercera amiga s’afegeix a la «festa». És encara més lletja, i encara més soca. Penso que, si jo fos l’amo del local, no l’hagués deixada entrar. No tinc ganes de conversa, però l’Alessia em comença a preguntar per la feina, pels companys de pis i per alguna altra banalitat. Més que no pas respondre, li contesto amb preguntes, perquè sigui ella la qui es vegi obligada a parlar. I ho fa. No para d’explicar-me com li agrada la ciutat, la seva vitalitat, la seva gent, la seva vida nocturna (si totes les seves nits de cap de setmana són com aquesta, penso, és que té un concepte ben peculiar de la nocturnitat). I tota l’activitat cultural: precisament d’aquí a un parell de setmanes, m’explica, organitzen un cicle de conferències sobre «art i urbanitat al segle XXI» que té la pinta de ser molt i molt interessant (una autèntica bajanada postmoderna, penso).

Una parella que s’estava a la barra se’n va, i aprofitem els dos tamborets que han deixat lliures. Ella se m’asseu ben a prop i, en parlar-me, ho fa a menys d’un pam del meu nas. Una distància fins i tot més curta, penso, que el tros de cuixa que cobreix la seva faldilla. Parla mirant cap a mi i això fa que li noti l’alè. És evident que no s’ha rentat les dents després de sopar i, tot i així, no em molesta en absolut. Més encara: imagino que, quan se m’apropa, li fico la llengua per entre els seus llavis i furgo fins a trobar un tros d’enciam (ha sopat amanida, m’hi jugaria el coll). La típica italiana, penso, que no és maca però que va al gimnàs (per això aquest vespre, quan li he trucat, no m’ha agafat el telèfon de primeres, segons s’ha excusat) i menja amanides.

Quan ens acomiadem —la nit no podia allargar-se massa, amb aquesta colla de bacallans—, em diu que ja em trucarà. Que, si em ve de gust, podem quedar per anar al cicle de conferències del qual m’ha parlat. Li dic que perfecte, que em ve molt de gust; però sé que buscaré qualsevol excusa per no anar-hi. Això sí, abans de deixar la ciutat (poc abans, potser l’última setmana, o fins i tot el dia abans), li trucaré i tornarem a quedar. M’és igual si ve amb les amigues, no els faré cap cas. Quan anem per la tercera, la quarta o la cinquena copa, li posaré la mà a la cuixa, com intentant entrar per sota la minifaldilla (la tornarà a dur, aquesta mateixa o una altra encara més curta que s’haurà comprat). I ella, que m’haurà estat parlant tota la nit a menys d’un pam del meu nas, tancarà els ulls —jo prou que no els tindré tancats— i em besarà.

[28 de gener del 2008]