Dones de la Movida: Teresa

No ha estat fins ara, que la tinc a més de sis-cents quilòmetres de distància, quan per primera vegada l’he trobada a faltar. No puc dir que l’estimi. Durant uns dies, just després que li digués (per SMS, sense ni tan sols molestar-me a trucar-la) que la nostra història s’havia acabat, vaig arribar a dubtar-ho. Però només van ser uns dies. Potser només una tarda, o una nit, no ho recordo.

Fa anys que no m’enamoro. Crec que només va passar-me dues vegades; tres, a tot estirar. Van ser els amors d’adolescència, els de quan encara no has entès que no existeix cap príncep blau. Ara, quan veig una dona que m’agrada, prefereixo no arribar a conèixer-la. Sé que no podrà estar a l’altura, que em decebrà el seu caràcter, els seus modals, la seva simplicitat; o vés a saber. Prefereixo guardar només el record del seu rostre, imaginar com l’hagués follat.

Quan, estirats al seu llit, el matí de l’endemà, va dir-m'ho per primera vegada, la sang se’m va glaçar. No estava segur d’haver processat el missatge. ¿De veres m’acabava de dir que m’estimava? ¿O potser la confessió —deixada anar així, de sobte— formava part del meu somni? De fet, feia dies que es comportava de la manera que t’ha de fer témer que, al cap de dues o tres vegades més d’haver-vos vist (al cap de dues o tres vegades més d’haver dormit junts), t’ho dirà. Abans, per començar a fer-t’ho entendre, segurament deixarà anar frases del tipus: «estic tan i tan bé amb tu»; o: «ets tan genial». Sempre hi fiquen un tan.

En el moment, vaig pensar que havia sabut sortir-me’n amb traça: vaig mirar-la un instant fixament, observant les seves pupil•les (negres, penetrants; semblants a les meves), vaig somriure tímidament i la vaig besar. Ara, però, estic segur que l’expressió de la cara va delatar-me. Sempre em passa igual: quan alguna cosa m’agafa desprevingut, els músculs facials em traeixen. Pot ser moltes coses (infantil, pija, porca), però tonta no ho és pas. Al contrari: acostuma a llegir molt bé les situacions. Crec que, des del primer moment, sabia que jo no l’estimava, que estava amb ella, com qui diu, només per estar. Però segurament albergava l’esperança que, amb el pas del temps, me n’enamoraria, o que simplement, atrapat per la rutina, m’hi acostumaria i ja no podria desfer-me’n.

Mentre ho recordo tot plegat (i mentre recordo les seves carícies, els seus petons, la seva olor), penso que aquest vespre mateix li trucaré. Millor: li faré un SMS. Que per què no ve uns dies, que així coneixerà la ciutat. Al final del missatge, com qui no vol la cosa, hi afegiré que tot aquest temps, una mica, l’he trobada a faltar (i potser serà la primera vegada que, dient-li, no l’estaré mentint). Vindrà sense gairebé ni temps de fer les maletes. Em farà l’amor. Més ben dit: li faré l’amor, salvatgement. De nit i de dia; del dret, del revés i de costat. Fins que el cos em digui prou.

Quan jo torni a Barcelona, serà ella qui em trucarà. I com que no li sabré dir que no, quedarem. Intentaré, sense dir-li clarament (per no ferir-la), tornar-li a fer veure que no la puc estimar. No que no vulgui; que no puc. Ella, obstinada, no baixarà del burro. Sé que, altre cop, em deixaré endur per la rutina. I aquesta vegada no sabré dir-li prou. I sé que arribarà un dia (al cap d’uns mesos, potser uns anys) en què, sense jo esperar-m’ho, em convidarà a sopar en un restaurant de categoria i, quan tot just haguem demanat les postres, es traurà de la butxaca de l’abric un anell de compromís i em preguntarà: «Amor, ¿et vols casar amb mi?»

[31 de gener del 2008]