Mònica

Arribo a casa tard, cansat després d'una llarga jornada laboral (si Chávez guanya el referèndum, penso, me'n vaig a viure a Veneçuela a gaudir de les sis hores). Tinc gana, però la nevera és buida. Em deixo caure al sofà i, fent un esforç, arribo a arreplegar el mando. Obro la tele i, de sobte, el dia ha valgut la pena. Apareix la Mònica, la Mònica Terribas, perfectament arreglada, la mirada enlluernadora, en un primer pla de cine (un altre artista, el de darrere la càmera, penso, condemnat a treballar com a picapedrer). La seva imatge m'ha agafat per sorpresa: encara no és l'hora de La Nit al Dia. No trigo gens a entendre-ho: quan el pla canvia apareix un home que s'assembla al Sergi Mas. Com es deia...? Montilla, això! Sí, el president Montilla. Entrevista al President de la Generalitat, aha! Avui el Zaragoza no tindrà motius per trucar a la redacció de Sant Joan Despí, com fa tant sovint, segons expliquen els confidencials convergents.

L’entrevista és impossible de seguir. El to de veu de Montilla m'impedeix prestar atenció al que diu (no sé què d'un increment del 70 % en el pressupost d'educació des del 2003: de tan irreal no sé si m'ho he imaginat). I quan parla la Terribas —¿et puc dir Mònica?— estic tan embadalit, tan captivat pel seu gest ferm, per la seva mirada incisiva, pel seu verb afilat, que a penes presto atenció al que pregunta. Aleshores tanco els ulls i m'imagino a la butaca de Montilla, sol davant la Mònica, entomant les seves preguntes, responent amb un tancar d'ulls al més pur estil Pellicer les seves mirades. En aquell moment, penso, tots els catalans (tots els homes catalans) són José Montilla. I imagino com, després de l'última pregunta, els llums de plató s'apaguen lentament (una altra escena ben cinematogràfica, torno a pensar), i també lentament m'aixeco i m’assec al braç de la seva butaca, amb el tors cap endavant, prenent l'ofensiva. Quan estem totalment a les fosques, els meus llavis ja són a tocar de la seva orella i, en un homenatge espontani al president que em sorprèn —jo, que sempre he estat un antisistema—, li xiuxiuejo: «Mònica... Fets, no paraules.»

[5 de desembre del 2007]