Cròniques de la Barcelona cràpula: Diumenge a Bikini

Un diumenge qualsevol a Bikini. Ple de pijes i de brasileres (i de pijes morenes que volen aparentar ser brasileres però no es mouen ni la meitat de bé). Ple de voltors amb camisa i gomina. I ple de brasilers fibrats que, ballant, s’arramben talment com si estiguessin fent l’amor.

A dalt de l’escenari, el parell de noies (una increïblement maca, l’altra increïblement grassa) que, micròfon en mà, marcaven el pas de ball passen el testimoni a un grup d’aquests de bongos i percussions que ara proliferen pertot. A primera fila de públic, al davant a l’esquerra, una cinta com les que es fan servir als museus i als aeroports per indicar el camí de la cua delimita una espècie de zona vip. Dins del tancat, com si fossin les girafes del zoo, un grup de noies espaterrants de metre noranta es mouen no a ritme brasiler, sinó de diva: passets curts, lleuger moviment de malucs, tors recte i posat tibat.

De sobte, rebombori: des d’una porta lateral, un home amb pinta de macarra s’afegeix al zoo. És un dels cracs de l’equip de futbol de la ciutat, m’expliquen (jo amb prou feines sé què és un fora de joc). No hi fa res que l’equip, segons em diuen, acabi de perdre un important partit a casa; no hi fa res que, també segons el que m’expliquen, el públic l’hagi estat xiulant gairebé cada vegada que tocava la pilota. Ell dibuixa un somriure ben gran i es comporta com si acabés de guanyar lliga i Champions. La seva acompanyant —va separar-se de la dona després de no sé quin episodi amb unes putes a Londres, però evidentment no ha tardat gaire a trobar-ne una altra— l'abraça i el petoneja. Per marcar terreny. I ell es deixa estimar: per les cambreres, per les pijes, per les dives, per les brasileres (i per les pijes que volen aparentar ser brasileres). Té nacionalitat portuguesa, m’expliquen, però és evident que per les seves venes no corre pas sang europea.

La nit avança a base de cubates i copes de cava (hem entrat per llista i, no sé ben bé com, el meu amic va retirant copes una vegada i una altra de la barra, sense deixar anar ni un xavo). Quan ja començo a tenir la ment emboirada i ballo com si ho portés a la sang (jo, que sóc el més tímid de tots), decideixo fer com els brasilers, i m’arrambo a la més lletja (però gens lletja per als estàndards) del grup de guiris que tenim al costat: m’hi apropo pel davant, a ritme de samba, fins que amb l’esquena li esclafo els pits. Ella treu el cap per sobre la meva espatlla, com interrogant-me vés a saber el què (com si hi hagués alguna cosa a interrogar). Jo li somric i li faig que sí amb el cap (sigui quina sigui la pregunta, penso, la resposta ha de ser afirmativa), acariciant-li amb el nas la seva galta.

Al cap de trenta segons ja es comporta com si fos sud-americana: m’agafa de la cintura i m’invita a recolzar-me encara més sobre les seves cuixes (unes cuixes, tot s’ha de dir, més holandeses que brasileres). Quan ataques la lletja del grup, penso, no hi ha marge d’error possible. Però just aleshores apareix un dels mascles de la colla i, com si la ciutat fos seva, em fica el braç a l’espatlla, invitant-me a escampar la boira. El meu amic, veient que jo —ja bastant fora de mi— no solament no li faig cas sinó que encara forço més la màquina, m’agafa discretament de la mà i em porta a la barra, on la cambrera ens serveix un parell de mitjanes (altre cop gentilesa de la casa). Sempre va bé acabar la nit amb una mitjana, penso, per fer més suau l'aterratge.

Veient que, passat un temps prudencial, torno a la càrrega (sempre he tingut per lema: «allà on poso l’ull, poso la bala»), el meu amic m’agafa altre cop del braç i em diu que ja és hora d’anar a casa. Ja fora de la sala, abans de pujar les escales, s’atura per anar al lavabo i em commina a no moure’m d’on sóc. Quan ja no em veu, però, faig l’últim glop de cervesa, agafo l’ampolla pel coll, a punt per fer-la servir com a arma, i enfilo altre cop cap a dins. A demostrar de qui és la ciutat.

[11 de maig del 2008]