Dones de la Movida: Dinora (i amiga)

Quatre homes al voltant de la taula d’una taverna menjant, bevent (bevent sangria, una gerra darrere de l’altra) i parlant de dones: la nit no hagués pogut començar pitjor. Som dos catalans i dos mexicans; dos mexicans de pela, altrament no estarien aquí estudiant postgraus (per què carai ara tothom estudia postgraus?). És per això —perquè tenen pela— que, malgrat els seus esforços, els dos m’han caigut antipàtics des d’un bon principi. Com que no tinc ganes de fer el paper, amb prou feines participo a la conversa, i m’aferro a la gerra, amb què m’omplo el got una vegada i una altra.

Inesperadament, els meus sentiments d’antipatia desapareixen quan un d’ells rep una trucada i ens anuncia que estem convidats a una festa, a casa d’una companya seva de classe, també mexicana. Tots els altres posem uns ulls com unes taronges (si la festa és a casa d’una noia és evident que hi haurà les amigues), i posem rumb cap a la direcció indicada sense ni tan sols acabar-nos l’última gerra (jo, com de ben segur que també fa l’altre català, penso que sense tantes presses haguéssim pogut enginyar alguna manera d’endur-nos-la).

És un quart pis, i quan acabem de pujar les escales em falta l’aire (són tantes les ganes d’arribar que hem fet el recorregut amb la cinquena posada). Entro gairebé sense ni saludar (desconec qui és l’amfitriona, i ja no recordo el nom del mexicà a qui representa que acompanyo), i de seguida que veig un espai lliure al sofà m’hi assec per recuperar la respiració. Després, esclar, de servir-me una copa i fer una ullada per veure com està el pati.

Entre el fum del tabac (i d’altres drogues) i la tènue llum (exageradament baixa) amb prou feines m’hi veig a més de dues passes. Tot i així, de seguida em fixo en ella: no excessivament alta, de pell bruna, la cara rodona (una cara preciosa) i corbes pronunciades però gens excessives. Amb sis o set centímetres més d’estatura, penso, segur que hagués pogut fer carrera com a model; però aquests centímetres no obsten perquè jugui en una lliga a part (la lliga dels rics, els famosos i els guapos), i encara menys perquè sempre tingui voltors al voltant.

Precisament el pesat que tenia enganxat com una paparra (un dels mexicans amb qui fa només una estona compartia taula a la taverna) desapareix entre el fum del tabac (i d’altres drogues), suposo que fart de picar ferro fred. Ella, amb cara de pocs amics, s’asseu al sofà, al meu costat, sense ni tan sols dedicar-me una mirada. Penso que no tinc res a perdre-hi, i entro amb tot per davant: li dic que el noi aquest, si la molesta, només cal que ens ho digui i ens l’enduem cap a casa, que quan beu es fa una mica pesat. Riu, i a partir d’aquí ja tot fa baixada.

Es diu Dinora (o quelcom per l’estil), i és de la Baixa Califòrnia. Li dic que ja en té la pinta, i ella em repta a endevinar qui més hi ha que en sigui, a la sala. L’erro un parell de vegades i, a punt de donar-me per vençut, li dic que justament la noia que hi ha a la cantonada, un rossa més aviat pàl•lida (que no lletja), segur que no n’és. El riure que li provoco és de campionat. Li fa senyals i la convida a asseure’s al sofà: de seguida m’adono que l’he tornada a errar, aquesta vegada ja sense possibilitat d’esmena.

Per donar conversa (elles no diuen res, només somriuen, i es miren, amb cara d’entremaliades), els trec els típics tòpics mexicans: que si el tequila, que si Julieta Venegas, que si Chiapas. I, no sé ben bé per què, tot plegat els fa gràcia (cada cop riuen més, i de manera més exagerada). Per donar més transcendència a la conversa em tiro al rotllo intel•lectual, que sempre acostuma a donar bons resultats (sobretot quan una dona no és gaire llumenera, i crec que és el cas de totes dues). Els comento que justament aquesta setmana han estrenat una obra de cinc hores —cinc hores!, recalco; això sí, amb cinc intermitjos—, basada en una novel•la del Bolaño que, si no recordo malament, tenia alguna cosa a veure amb els assassinats de Ciudad Juárez. No funciona: tot i la tragèdia dels assassinats, també els fa gràcia.

Com que el partit sembla encallat m’aixeco a fer un riu, per donar-me un temps mort i pensar com reconduir la jugada (és a dir, per decidir si ataco a una porteria o a l’altra). Quan torno del lavabo, però, són elles les qui han donat un gir al matx: es morregen (no es fan un petó, es morregen; i amb picantor mexicana). Quan s’adonen que les he enganxades en plena feina somriuen, es miren (una mirada entremaliada), i m’assenyalen amb la mà l’espai que queda entre les dues, el que jo havia estat ocupant fins fa un moment però que, ara, ha quedat reduït a dos pams.

Una mica espantat, m’hi assec, i sense donar-me temps a obrir la boca ataquen, compenetrades: la rossa i més aviat pàl•lida (que no lletja) em comença a menjar l’orella (i aquesta vegada comprovo de primera mà això de la picantor mexicana); l’altra (Dinora, o quelcom per l’estil), em passa suament els dits pel pit i l’espatlla (de baix a dalt, de dalt a baix) i, lentament, em xiuxiueja dues frases amb més paraules de les que ha articulat fins ara: «Oye monada, ¿tienes cinco horas por delante? Es que en la Baja California nos gustan las noches largas... y sin pausas.» I penso que, efectivament, aquesta nit jugaré en una lliga que no és la meva, però que tampoc és la que esperava.

PS. Per cert: com em posa que em diguin «monada».

[25 de febrer del 2008]