Dones de la Movida: Pubilla de Vilassar

Quan em diu que és de Vilassar, de Vilassar de Mar, immediatament em vénen dos noms al cap: Sánchez Llibre i Artur Mas. I de seguida entenc que no ha estat cap casualitat que siguin els noms de dos convergents. Ens hem conegut en un bar del barri, de nom català (per què mai em quedo amb els noms del locals?). El lloc és cool, com tants altres del barri. Però té la peculiaritat no tan sols de ser regentat per catalans (que serveixin Moritz n’és un indici més), sinó de tenir clients també catalans.

Més que no pas la seva cara o el seu cos (és la típica pija que compensa amb la roba el que li manca de maca), és la seva parla allò que m’atrapa. Un accent mestís, que barreja a parts iguals mataroní (d’on són els seus pares) i xava, però alhora ben nostrat, i que fa que, mentre faig cara d’escoltar-la, l’imagini vestida de pubilla, amb faldilles amples i malles. Les calces haurien de ser com les que duen les pubilles (o com les que sempre he imaginat que duien les pubilles), de color carn i amb la vora brodada, i no les típiques Princesa blanques de les pijes de Vilassar. El que és evident és que no porta tanga, la peça de roba interior oficial del 759. No ho he pogut comprovar, perquè encara no s’ha aixecat per anar al lavabo; però se la veu massa decorosa.

No para de beure cerveses, una darrere de l’altra (que tinguessin Moritz la deu haver excitada). Almenys, penso, no és com la majoria de les dones, que per cada mitjana necessiten anar a orinar com a mínim una vegada. Com a contrapartida, i com acostuma a passar quan una dona, bevent, es passa de la ratlla, acaba per perdre tot sentit del ridícul. El volum amb què parla és cada cop més alt i, el que és pitjor, el timbre de la seva veu cada cop més agut i més insuportable. Noto les mirades de la gent que tenim al voltant, però, per més que ho intento, no aconsegueixo que s’assereni.

Madrid, m’explica, la posa dels nervis (amb el que a mi m’agrada!). No és que no hi hagi catalans, que n’és ple. A la ràdio mateix! M’aixeco amb el Francino (i, mentre ho diu, posa uns ullets com de felicitat; què més voldria ella que despertar-se cada matí al costat del Francino), i me’n vaig a dormir amb la Barceló. No és això. És que la capital és territori sociata! El nom mateix de la ciutat ho indica: Madriz, con z de Zetapé. I si els peperos es burlen de nosaltres, els sociates a més ho fan a la cara! En aquests temes són com dues gotes d’aigua, talment com dues gotes d’aigua! Jo, a contracor —i malgrat que no acabo de veure per què diu que la ciutat és sociata, si a l’ajuntament i a la comunitat hi manen els altres—, li segueixo la veta, tirant de tòpic: és que, malgrat que diguin que som tancats, són ells els qui mai viatgen.

Em deleixo per estar amb ella, però a la vegada em maleeixo els ossos per haver anat a petar amb una convergent (una convergent borratxa) justament on menys m’esperava. Per si encara en tenia algun dubte, que tregui un nom com el de Salvador Sostres a la conversa (i que el tregui per elogiar-lo) acaba de deixar-me les coses clares. Amb prou feines aconsegueixo de contenir l’arcada que em provoca; però em reposo de seguida i, en comptes de dir-li el que penso (que no consumeixo pornografia, per més nostrada que sigui), m’invento que algun dia l’he vist pel Mediterráneo, allà al carrer Balmes, escoltant no recordo quin dels cantants de la tropa de mediocres que tenen en plantilla (no solament no li ho dic així, sinó que, simulant una falsa devoció, cito el Pedro Javier Hermosilla, el més mediocre de tots). El que no entenc, afegeixo, és com a un tio tan coherent com al Sostres —i mentre ho dic creuo els dits perquè no dugui cap càmera oculta amagada— pot agradar-li algú que canta en castellà (i per dins penso: per fi te l’he clavada, marrana).

Finalment aconsegueixo arrancar-li de la mà l’última cervesa, encara mig plena, i convèncer-la per acompanyar-la a casa. De tornada, mentre caminem a pas de borratxo, em comenta (amb un to perillosament alt) que l’única cosa que no li agrada del barri és que és ple de xinos i moros i que, de vegades, a aquestes hores, si no va acompanyada com ara, se sent una mica insegura. Penso que és la gota que ha vessat el vas, que per aquí ja no hi passo; però el seu accent de pubilla i la sequera acumulada m’impedeixen girar cua (només em consola el morbo de pensar que avui hi haurà una convergent a Madrid que, sense saber-ho, es ficarà l’anti-Sostres al llit). Arribem davant del portal, i ja imagino com li apujo les faldilles i li trec amb cura les malles del cabell quan, tot d’una, m’agafa suaument de la mà, em fa un petó als llavis (un petó com els que es fan a la galta, però fet als llavis) i em confessa: «Tinc la regla; em sap greu, guapo.» I automàticament imagino les seves calces: de color carn, amb la vora brodada i totes tacades de sang.

[17 de febrer del 2008]