Dones de la Movida: Chiara

De seguida que ens coneixem me la imagino com la mare dels meus fills. Quan conec una dona gairebé sempre em pregunto si m’hi casaria (és un dir: ja se sap que avui en dia la gent ja no es casa). I amb ella no només m’hi casaria, sinó que arribaria fins a la fi del món. Deixant-ho tot enrere, malvivint, fugint de les autoritats, el que fos (ella és aquí precisament, tot i que no m’ho acaba d’explicar del tot, fugint de la «justícia» —per anomenar-la d’alguna manera— italiana).

Com gairebé totes les noies que hi ha a la casa vesteix una samarreta de tirants (més que primavera sembla que ja sigui estiu), i una faldilla de fil amb unes malles a sota, com les que duen les okupes. De fet ella n’és, d’okupa, malgrat que la majoria dels dies els passa a l’habitació d’una amiga seva que viatja molt i mai para a casa (o almenys això és el que m’explica). Però no té en absolut la pinta de ser d’aquests okupes d’etiqueta que tenen tots els calés del món i que per semblar punkis necessiten imperdibles; ni d’aquells altres que fugen de casa amb 16 anyets i, per no dormir al carrer, es converteixen a l’anticapitalisme.

No solament no és res de tot això —ni encara menys una punkabbestia com els de Bolonya, tot i que és d’allà—, sinó que, a més, i a pesar que va beguda, és extremament loquaç i intel•ligent. Mentre parlem de política, d’autonomia, de terrorisme, dels setanta —no en tinc cap dubte: si hagués pogut triar de viure en algun moment de la història hauria escollit consumir la joventut entre finals dels seixanta i els setanta—, penso que per fi he trobat la dona de la meva vida i que, si ella volgués, aprendríem danès i aniríem a viure a Christiania, o bé restauraríem una masia abandonada amb un grup de gent i hi muntaríem una granja i un hort. I tindríem una filla i li diríem Aurora, o un fill i li diríem Llibert.

A mesura que l’alcohol em comença a pujar al cap tinc més dificultats per guardar les distàncies. La calor (una calor, ja ho he dit, més estiuenca que primaveral), el lloc (un pati interior ple d’encant) i la música (de Morodo a Augustus Pablo) donen a la nit un aire estiuenc que encara ho fa tot més propici perquè caigui enamorat. Malgrat que cada vegada vulnero de manera més flagrant el seu espai vital, ella fa com qui res; està concentrada en el cubata (o això fa veure) i, per tal com es comporta, és que —com el meu— no és ni de bon tros el primer de la nit, i que —com jo— no ha sopat (les festes al Patio Maravillas sempre comencen i acaben exageradament d’hora; i em sembla bé: un centre social no és per fer-hi festes i que s’ompli de crostes i no deixar dormir els veïns).

Ens fan fora que tot just passen uns minuts de les dotze, i la convenço per anar a un bar en comptes de quedar-nos tirats en qualsevol cantonada prenent unes birres dels xinos (aquí els birreros són xinos, no paquis). Acabem a l’Estocolmo, un lloc acollidor però que, si anys enrere ja era minúscul, ara que hi han instal•lat una taula per al dijei encara es fa més claustrofòbic. Amb por de semblar massa sofisticat demano un parell de mojitos de maduixa —cosa estranya, convido jo—, i l’elecció no resulta del tot desencertada: quan li pregunto si li agrada em diu que no sap què és més dolç, si el mojito o jo. I no puc evitar de ruboritzar-me.

De tornada —odio les tornades, però la seva companyia fa que la passejada resulti d’allò més agradable; per cert, a Montera segueix havent-hi exactament les mateixes putes que abans que el Gallardón decidís instal•lar-hi càmeres— s’encén un porro i —mai prenc drogues, però un dia és un dia— les dues calades que li faig encara em tornen més enamoradís i més paparra. Quan ja estem arribant, per temptejar el terreny li pregunto on li toca dormir aquesta nit, si al paller o a palau; i ella, en una altra jugada mestra, em contesta que els convidats d’honor només els porta a palau.

Ja a la seva habitació —el llit no estava fet i, en un atac de gelosia de com si ja hi hagués alguna cosa entre nosaltres, em pregunto quants homes deuen haver-hi passat abans que jo—, les malles compliquen una mica la feina; però les dificultats i l’espera ho fan tot plegat encara més estimulant. La nit resulta gairebé del tot rodona i, un cop ella ja ha fet el piti de després, abans d’adormir-nos, desitjo poder ser alguna cosa més que un home per a una sola nit. I, ja adormit, somio amb la masia (amb les seves gallines i el seu hort) i amb Christiania.

[7 d'abril del 2008]