Dones de la Movida: La veïna

Suposo que tothom ha desitjat alguna vegada alguna veïna. Ens vam conèixer de la manera més tonta, al portal de casa, mentre jo em barallava amb el pany (crec que la còpia que van fer-me és defectuosa). A l’ascensor, malgrat la incomoditat de la situació (sempre és incòmode coincidir amb algú a qui no coneixes en un ascensor; a part del pany i la clau vam parlar del temps), la seva mirada se’m van gravar en aquella part del cervell on es graven les coses que ja no oblidaràs. I juraria que a ella li va passar el mateix. En acomiadar-nos (ella viu al tercer, jo al quart) ens vam fer dos petons i, com que hagués quedat massa descarat demanar-li el mòbil, vaig dir-li que ja ens aniríem veient.

La segona trobada, també casual, va ser al forn de davant de casa, quinze dies o tres setmanes més tard. Eren quarts de dues d’un diumenge, i a tots tres (ella anava amb el nòvio) ens delatava la cara (unes cares de ressaca), cosa que vaig aprofitar per bromejar sobre la festa del dia abans i per proposar d’anar algun dia a fer unes canyes. La proposta de seguida va ser acceptada; i em va semblar que a ella, en aquell precís moment, els ulls li espurnejaven. Aquesta vegada sí, vam intercanviar els telèfons (jo només vaig agafar el seu), i vam quedar, doncs, que ja ens trucaríem.

No vaig poder esperar gaire. El divendres següent mateix, cap al tard, li vaig fer un missatge (ja se sap que, avui en dia, quan amb algú dius que ja us trucareu vol dir que ja us enviareu un missatge): que res, que si volien anar a prendre alguna cosa pel barri. Em va contestar gairebé a l’instant (i quan algú et contesta un SMS tan ràpid vol dir quelcom) dient-me que li sabia molt, molt greu, però que justament tenien com a hostes uns amics de fora que aquells dies estaven de vacances a la ciutat i que havien arribat esgotats del viatge. Però al cap de res em va enviar un nou missatge (i quan algú t’envia dos SMS en menys de mitja hora ja t’ho ha dit tot): que si volia baixar al seu pis, que encara estarien una bona estona parlant i prenent unes cerveses tranquil•lament. I des d’aquell dia ja ens hem vist setmana sí, setmana també.

L’únic inconvenient, no cal dir-ho, és el seu mosso. Per més que hi barrino, no entenc què li va veure (ara tot m’ho veu a mi). No és gens llumenera, més aviat poc afavorit i, a estones, fins i tot ridícul. Suposo que se’n va enamorar perquè toca la guitarra, i ja se sap que les noies de setze anys s’enamoren de tots els nois que toquen la guitarra, siguin guapos o no (precisament aquesta és una de les raons per les quals sempre m’ha fet ràbia no saber tocar la guitarra). Quan passen dels vint, en canvi, els tira més un bon polvo que cap cançó, per més romàntica que sigui.

En la darrera trobada (latest, not last) són ells els qui vénen a casa meva. Els hi faig pujar amb l’excusa d’acabar una xibeca (en realitat tinc la nevera buida) en tornar de fer unes birres al bar de la cantonada, i ens quedem a la cuina parlant d’això i d’allò i d’allò altre de més enllà. Mentre els explico les peculiaritats dels companys de pis, un parell de gais (més ben dit: una loca i un «totterreny») de vida desenfrenada, noto certa tibantor. Després, en un moment en què el nòvio està al lavabo, ella em confessa que a vegades la posa dels nervis, que amb aquestes coses és un pèl carca (diu un pèl però vol dir molt). Jo poso cara de comprensió i li dic que ja, que té tota la raó (evidentment, m’estic de dir-li el que penso: que, malgrat que tota la vida havia fet broma del tema jugant a fer-me picos amb els col•legues com si fóssim actors, després d’haver-hi conviscut amb prou feines un parell de mesos, ja n’estic fins al capdamunt dels gais, de la seva ploma, de la seva falsa sensibilitat i de les seves insinuacions).

Tot seguit ens quedem un moment en silenci. Ella em mira (una mirada com les que es fan per dir «t’estimo», que ja no se m’esborrarà del cervell), i jo, una mica incòmode (tan sols hi ha un envà entre nosaltres i el mosso), li torno una mirada que intento que també digui «t’estimo», tot i que, més que estimar-la, crec que el que sento és més aviat desig. Per dins penso que totes les dones són com micus, que mai deixen anar una liana fins que no tenen la següent ben agafada, o fins que no estan segures de no fotre’s de lloros mentre fan el salt de l’una a l’altra. Decideixo que m’és ben igual (que m’és ben igual el nòvio i l’envà, que no sàpiga si l’estimo o només és desig, i que ella sigui, com totes les dones, com un micu): que seguiré posant-li igualment la meva liana a l’abast perquè, quan ella vegi l’oportunitat, pugui aferrar-s’hi ben fort. Just aleshores se sent la cadena del vàter, i imagino com, juntament amb la merda —perquè s’hi ha estat una bona estona—, l’aigua també el fa desaparèixer a ell.

[17 de març del 2008]