Dones de la Movida: Miranda

Surto de treballar que ja és fosc, cansat i de mal humor. Em posa de mal humor veure el sol amb prou feines mitja hora al dia, tot just l’estona que tinc per dinar (marxo de casa que encara no clareja, i quan torno ja fa hores que és negra nit); i dormir poques hores i que em faci mal l’esquena, i haver de tenir la mirada clavada als papers nou hores al dia i notar que m’augmenta la miopia.

A més, em poso malalt només de pensar en el panorama que m’espera. Ja no puc més amb els companys de pis: la loca, que s’escridassa per telèfon amb l’amant —no amb el nòvio, sinó amb l’amant!— com si l’estiguessin esbudellant, i el «totterreny» —ell diu que és gai però s’ho fa amb homes, dones i transsexuals indistintament—, que només treballa tres dies a la setmana i fa de xapero en hores lliures. Talment sortits d’una pel•lícula de l’Almodóvar; i odio les pel•lícules de l’Almodóvar: tan pretesament autèntiques, tan intencionadament commovedores que resulten exageradament recarregades i postisses. Que els agradi als ianquis, que no saben què és Espanya, passi; però aquí no entenc per què carai la gent l’adora (ara diuen que faran la «ruta Almodóvar»; vés a saber què s’inventaran quan sigui mort!).

Repasso mentalment l’agenda del mòbil, aviam a qui puc trucar per anar a fer un mos o unes canyes (tinc gana però m’és igual si no omplo l’estómac; tot menys aguantar aquell parell), i ella és la primera persona que em ve al cap. Quan ens van presentar de seguida va caure’m simpàtica, i crec que va ser perquè és una noia normal: es guarda les entrades del cinema, li agraden els grups que sonen a la ràdio i vesteix de Zara. Li truco, i sense dubtar-ho ni un moment em diu que sí, que li ve molt de gust sortir a fer unes canyes. Penso que pel camí ja endraparé un quebab (aquí no es porten els xauarmes, sinó els quebabs), però no en trobaré cap.

Quedem a Sol, i quan arribo —elles sempre arriben abans, no hi ha res a fer— ràpidament li proposo d’anar a un dels bars del carrer del costat de casa: em sento més còmode jugant en camp propi i, a més, així no hauré de caminar gens de tornada (odio haver de creuar mitja ciutat després de sortir a prendre alguna cosa, sobretot si ho he de fer amb l’estómac buit). És un bar entre hippy i cool, amb sofàs i espelmes i música de tranquis: generalment reggae, o bé coses moderniquis i guais tipus The Postal Service o The Flamming Lips. Segur que li agradarà.

Asseguts al sofà l’un al costat de l’altre i amb la llum de les espelmes enlluernant la seva cara, penso que si l’hagués coneguda quan tenia setze o disset anys hagués estat la meva primera nòvia. De la manera que parla i gesticula (coqueta, delicada, amb mesura), segur que quan estudiava passava els apunts a net i tenia l’habitació ordenada. I segur que, com jo d’ella, s’hagués enamorat de mi. Ara, però, sé que ja no me’n podria enamorar. Sempre passa el mateix amb la primera nòvia: la veus al cap de sis, set o vuit anys, i tot i que d’alguna manera potser encara te l’estimes —que no és el mateix que estimar-la—, penses: «quina noia més simple, vam fer molt ben fet de deixar-ho».

Ella no pensa en res de tot això, ni en cap altra cosa; només parla. No presto atenció al que diu, en part perquè sé que les coses que pugui explicar-me no m’interessaran (com més anys passen més difícil se’m fa que les coses que m’explica una dona m’interessin). Estic tan abstret que, sense voler-ho, ja porto una bona estona mirant-la embadalit. Se n’adona, i al seu torn em mira d’una manera que, en comptes de dir-me «t’estimo», com hagués fet si tinguéssim setze o disset anys, diu: «Vine a casa a dormir.»

El cansament que porto acumulat és tal que, sense esperar l’estona protocolària (amb prou feines portem un quart d’hora al bar), ara mateix allargaria el braç i, acariciant-li una orella amb la mà, li xiuxiuejaria a l’altra: «¿En tu casa o en la mía?» Aniríem al seu pis (la pregunta, evidentment, hagués estat retòrica: amb el panorama que tinc mai de la vida l’hagués portada a casa) i passaríem una nit perfecta, com si fóssim dos joves amants apassionats i sincers. L’endemà em llevaria més tard que de costum i, de camí a la feina, el sol —un sol radiant— m’escalfaria i m’infondria tota la seva energia. I, per omplir l’estómac, a l’hora de dinar faria cap al bar Toledo (vuit euros el menú com al Jeston, on dino sempre, però de cuina més casolana i clientela obrera) a fer una sopa castellana i un cocido.

[29 de març del 2008]