Dones de la Movida: Teresa

No ha estat fins ara, que la tinc a més de sis-cents quilòmetres de distància, quan per primera vegada l’he trobada a faltar. No puc dir que l’estimi. Durant uns dies, just després que li digués (per SMS, sense ni tan sols molestar-me a trucar-la) que la nostra història s’havia acabat, vaig arribar a dubtar-ho. Però només van ser uns dies. Potser només una tarda, o una nit, no ho recordo.

Fa anys que no m’enamoro. Crec que només va passar-me dues vegades; tres, a tot estirar. Van ser els amors d’adolescència, els de quan encara no has entès que no existeix cap príncep blau. Ara, quan veig una dona que m’agrada, prefereixo no arribar a conèixer-la. Sé que no podrà estar a l’altura, que em decebrà el seu caràcter, els seus modals, la seva simplicitat; o vés a saber. Prefereixo guardar només el record del seu rostre, imaginar com l’hagués follat.

Quan, estirats al seu llit, el matí de l’endemà, va dir-m'ho per primera vegada, la sang se’m va glaçar. No estava segur d’haver processat el missatge. ¿De veres m’acabava de dir que m’estimava? ¿O potser la confessió —deixada anar així, de sobte— formava part del meu somni? De fet, feia dies que es comportava de la manera que t’ha de fer témer que, al cap de dues o tres vegades més d’haver-vos vist (al cap de dues o tres vegades més d’haver dormit junts), t’ho dirà. Abans, per començar a fer-t’ho entendre, segurament deixarà anar frases del tipus: «estic tan i tan bé amb tu»; o: «ets tan genial». Sempre hi fiquen un tan.

En el moment, vaig pensar que havia sabut sortir-me’n amb traça: vaig mirar-la un instant fixament, observant les seves pupil•les (negres, penetrants; semblants a les meves), vaig somriure tímidament i la vaig besar. Ara, però, estic segur que l’expressió de la cara va delatar-me. Sempre em passa igual: quan alguna cosa m’agafa desprevingut, els músculs facials em traeixen. Pot ser moltes coses (infantil, pija, porca), però tonta no ho és pas. Al contrari: acostuma a llegir molt bé les situacions. Crec que, des del primer moment, sabia que jo no l’estimava, que estava amb ella, com qui diu, només per estar. Però segurament albergava l’esperança que, amb el pas del temps, me n’enamoraria, o que simplement, atrapat per la rutina, m’hi acostumaria i ja no podria desfer-me’n.

Mentre ho recordo tot plegat (i mentre recordo les seves carícies, els seus petons, la seva olor), penso que aquest vespre mateix li trucaré. Millor: li faré un SMS. Que per què no ve uns dies, que així coneixerà la ciutat. Al final del missatge, com qui no vol la cosa, hi afegiré que tot aquest temps, una mica, l’he trobada a faltar (i potser serà la primera vegada que, dient-li, no l’estaré mentint). Vindrà sense gairebé ni temps de fer les maletes. Em farà l’amor. Més ben dit: li faré l’amor, salvatgement. De nit i de dia; del dret, del revés i de costat. Fins que el cos em digui prou.

Quan jo torni a Barcelona, serà ella qui em trucarà. I com que no li sabré dir que no, quedarem. Intentaré, sense dir-li clarament (per no ferir-la), tornar-li a fer veure que no la puc estimar. No que no vulgui; que no puc. Ella, obstinada, no baixarà del burro. Sé que, altre cop, em deixaré endur per la rutina. I aquesta vegada no sabré dir-li prou. I sé que arribarà un dia (al cap d’uns mesos, potser uns anys) en què, sense jo esperar-m’ho, em convidarà a sopar en un restaurant de categoria i, quan tot just haguem demanat les postres, es traurà de la butxaca de l’abric un anell de compromís i em preguntarà: «Amor, ¿et vols casar amb mi?»

[31 de gener del 2008]

Dones de la Movida: Alessia

No és maca, però és italiana i vesteix una minifaldilla de poc més d’un pam. De fet, d’ella no m’interessaven sinó les amigues: com que m’ha dit que avui havien quedat, jo esperava trobar-me un grup de sis o set noies, totes italianes, totes d’entre vint i trenta anys. Per això, quan veig les dues petardes que l’acompanyen esperant al costat de la parada de metro, estic a punt de marxar. M’hagués pogut inventar qualsevol excusa: que la rentadora s’havia espatllat i tota la casa estava inundada, o que justament una hora abans el mòbil se m’havia quedat sense bateria i no recordava on havíem quedat.

No tinc prou valor, i les saludo. Intento dibuixar un somriure que, penso, segur que noten fals. Per a més inri, les dues són de Madrid, i les dues més curtes —no cal conèixer-les amb profunditat per adonar-se’n— que la sola d’una sabata. Penso que si, com m’han dit, anem a una «festa internacional», la nit encara pot arreglar-se. De seguida diré que vaig al lavabo, i pel camí em posaré a parlar amb el primer grup de noies erasmus, italianes o no.

La festa, però, resulta un fiasco. No solament hi ha més aixelles peludes que depilades, sinó que la mitjana d’edat s’apropa als quaranta. Estic segur que no hi ha en tota la capital un lloc amb més solters amargats. L’únic consol és que hi ha música en viu: un privilegi, almenys per als qui venim de la ciutat on tocar la guitarra en un bar i pixar-se al carrer són el mateix tipus de delicte. Elles, totes elles, conclouen que el grup no s’ho val, i em porten al pis de baix a escoltar tecno enllaunat. Estic a un pas de dir que em trobo malament —no crec que els hagués estranyat, la cara em delata— i marxar. Un cop més em manca valor.

Una tercera amiga s’afegeix a la «festa». És encara més lletja, i encara més soca. Penso que, si jo fos l’amo del local, no l’hagués deixada entrar. No tinc ganes de conversa, però l’Alessia em comença a preguntar per la feina, pels companys de pis i per alguna altra banalitat. Més que no pas respondre, li contesto amb preguntes, perquè sigui ella la qui es vegi obligada a parlar. I ho fa. No para d’explicar-me com li agrada la ciutat, la seva vitalitat, la seva gent, la seva vida nocturna (si totes les seves nits de cap de setmana són com aquesta, penso, és que té un concepte ben peculiar de la nocturnitat). I tota l’activitat cultural: precisament d’aquí a un parell de setmanes, m’explica, organitzen un cicle de conferències sobre «art i urbanitat al segle XXI» que té la pinta de ser molt i molt interessant (una autèntica bajanada postmoderna, penso).

Una parella que s’estava a la barra se’n va, i aprofitem els dos tamborets que han deixat lliures. Ella se m’asseu ben a prop i, en parlar-me, ho fa a menys d’un pam del meu nas. Una distància fins i tot més curta, penso, que el tros de cuixa que cobreix la seva faldilla. Parla mirant cap a mi i això fa que li noti l’alè. És evident que no s’ha rentat les dents després de sopar i, tot i així, no em molesta en absolut. Més encara: imagino que, quan se m’apropa, li fico la llengua per entre els seus llavis i furgo fins a trobar un tros d’enciam (ha sopat amanida, m’hi jugaria el coll). La típica italiana, penso, que no és maca però que va al gimnàs (per això aquest vespre, quan li he trucat, no m’ha agafat el telèfon de primeres, segons s’ha excusat) i menja amanides.

Quan ens acomiadem —la nit no podia allargar-se massa, amb aquesta colla de bacallans—, em diu que ja em trucarà. Que, si em ve de gust, podem quedar per anar al cicle de conferències del qual m’ha parlat. Li dic que perfecte, que em ve molt de gust; però sé que buscaré qualsevol excusa per no anar-hi. Això sí, abans de deixar la ciutat (poc abans, potser l’última setmana, o fins i tot el dia abans), li trucaré i tornarem a quedar. M’és igual si ve amb les amigues, no els faré cap cas. Quan anem per la tercera, la quarta o la cinquena copa, li posaré la mà a la cuixa, com intentant entrar per sota la minifaldilla (la tornarà a dur, aquesta mateixa o una altra encara més curta que s’haurà comprat). I ella, que m’haurà estat parlant tota la nit a menys d’un pam del meu nas, tancarà els ulls —jo prou que no els tindré tancats— i em besarà.

[28 de gener del 2008]

Mònica

Arribo a casa tard, cansat després d'una llarga jornada laboral (si Chávez guanya el referèndum, penso, me'n vaig a viure a Veneçuela a gaudir de les sis hores). Tinc gana, però la nevera és buida. Em deixo caure al sofà i, fent un esforç, arribo a arreplegar el mando. Obro la tele i, de sobte, el dia ha valgut la pena. Apareix la Mònica, la Mònica Terribas, perfectament arreglada, la mirada enlluernadora, en un primer pla de cine (un altre artista, el de darrere la càmera, penso, condemnat a treballar com a picapedrer). La seva imatge m'ha agafat per sorpresa: encara no és l'hora de La Nit al Dia. No trigo gens a entendre-ho: quan el pla canvia apareix un home que s'assembla al Sergi Mas. Com es deia...? Montilla, això! Sí, el president Montilla. Entrevista al President de la Generalitat, aha! Avui el Zaragoza no tindrà motius per trucar a la redacció de Sant Joan Despí, com fa tant sovint, segons expliquen els confidencials convergents.

L’entrevista és impossible de seguir. El to de veu de Montilla m'impedeix prestar atenció al que diu (no sé què d'un increment del 70 % en el pressupost d'educació des del 2003: de tan irreal no sé si m'ho he imaginat). I quan parla la Terribas —¿et puc dir Mònica?— estic tan embadalit, tan captivat pel seu gest ferm, per la seva mirada incisiva, pel seu verb afilat, que a penes presto atenció al que pregunta. Aleshores tanco els ulls i m'imagino a la butaca de Montilla, sol davant la Mònica, entomant les seves preguntes, responent amb un tancar d'ulls al més pur estil Pellicer les seves mirades. En aquell moment, penso, tots els catalans (tots els homes catalans) són José Montilla. I imagino com, després de l'última pregunta, els llums de plató s'apaguen lentament (una altra escena ben cinematogràfica, torno a pensar), i també lentament m'aixeco i m’assec al braç de la seva butaca, amb el tors cap endavant, prenent l'ofensiva. Quan estem totalment a les fosques, els meus llavis ja són a tocar de la seva orella i, en un homenatge espontani al president que em sorprèn —jo, que sempre he estat un antisistema—, li xiuxiuejo: «Mònica... Fets, no paraules.»

[5 de desembre del 2007]