Dones de la Movida: Dinora (i amiga)

Quatre homes al voltant de la taula d’una taverna menjant, bevent (bevent sangria, una gerra darrere de l’altra) i parlant de dones: la nit no hagués pogut començar pitjor. Som dos catalans i dos mexicans; dos mexicans de pela, altrament no estarien aquí estudiant postgraus (per què carai ara tothom estudia postgraus?). És per això —perquè tenen pela— que, malgrat els seus esforços, els dos m’han caigut antipàtics des d’un bon principi. Com que no tinc ganes de fer el paper, amb prou feines participo a la conversa, i m’aferro a la gerra, amb què m’omplo el got una vegada i una altra.

Inesperadament, els meus sentiments d’antipatia desapareixen quan un d’ells rep una trucada i ens anuncia que estem convidats a una festa, a casa d’una companya seva de classe, també mexicana. Tots els altres posem uns ulls com unes taronges (si la festa és a casa d’una noia és evident que hi haurà les amigues), i posem rumb cap a la direcció indicada sense ni tan sols acabar-nos l’última gerra (jo, com de ben segur que també fa l’altre català, penso que sense tantes presses haguéssim pogut enginyar alguna manera d’endur-nos-la).

És un quart pis, i quan acabem de pujar les escales em falta l’aire (són tantes les ganes d’arribar que hem fet el recorregut amb la cinquena posada). Entro gairebé sense ni saludar (desconec qui és l’amfitriona, i ja no recordo el nom del mexicà a qui representa que acompanyo), i de seguida que veig un espai lliure al sofà m’hi assec per recuperar la respiració. Després, esclar, de servir-me una copa i fer una ullada per veure com està el pati.

Entre el fum del tabac (i d’altres drogues) i la tènue llum (exageradament baixa) amb prou feines m’hi veig a més de dues passes. Tot i així, de seguida em fixo en ella: no excessivament alta, de pell bruna, la cara rodona (una cara preciosa) i corbes pronunciades però gens excessives. Amb sis o set centímetres més d’estatura, penso, segur que hagués pogut fer carrera com a model; però aquests centímetres no obsten perquè jugui en una lliga a part (la lliga dels rics, els famosos i els guapos), i encara menys perquè sempre tingui voltors al voltant.

Precisament el pesat que tenia enganxat com una paparra (un dels mexicans amb qui fa només una estona compartia taula a la taverna) desapareix entre el fum del tabac (i d’altres drogues), suposo que fart de picar ferro fred. Ella, amb cara de pocs amics, s’asseu al sofà, al meu costat, sense ni tan sols dedicar-me una mirada. Penso que no tinc res a perdre-hi, i entro amb tot per davant: li dic que el noi aquest, si la molesta, només cal que ens ho digui i ens l’enduem cap a casa, que quan beu es fa una mica pesat. Riu, i a partir d’aquí ja tot fa baixada.

Es diu Dinora (o quelcom per l’estil), i és de la Baixa Califòrnia. Li dic que ja en té la pinta, i ella em repta a endevinar qui més hi ha que en sigui, a la sala. L’erro un parell de vegades i, a punt de donar-me per vençut, li dic que justament la noia que hi ha a la cantonada, un rossa més aviat pàl•lida (que no lletja), segur que no n’és. El riure que li provoco és de campionat. Li fa senyals i la convida a asseure’s al sofà: de seguida m’adono que l’he tornada a errar, aquesta vegada ja sense possibilitat d’esmena.

Per donar conversa (elles no diuen res, només somriuen, i es miren, amb cara d’entremaliades), els trec els típics tòpics mexicans: que si el tequila, que si Julieta Venegas, que si Chiapas. I, no sé ben bé per què, tot plegat els fa gràcia (cada cop riuen més, i de manera més exagerada). Per donar més transcendència a la conversa em tiro al rotllo intel•lectual, que sempre acostuma a donar bons resultats (sobretot quan una dona no és gaire llumenera, i crec que és el cas de totes dues). Els comento que justament aquesta setmana han estrenat una obra de cinc hores —cinc hores!, recalco; això sí, amb cinc intermitjos—, basada en una novel•la del Bolaño que, si no recordo malament, tenia alguna cosa a veure amb els assassinats de Ciudad Juárez. No funciona: tot i la tragèdia dels assassinats, també els fa gràcia.

Com que el partit sembla encallat m’aixeco a fer un riu, per donar-me un temps mort i pensar com reconduir la jugada (és a dir, per decidir si ataco a una porteria o a l’altra). Quan torno del lavabo, però, són elles les qui han donat un gir al matx: es morregen (no es fan un petó, es morregen; i amb picantor mexicana). Quan s’adonen que les he enganxades en plena feina somriuen, es miren (una mirada entremaliada), i m’assenyalen amb la mà l’espai que queda entre les dues, el que jo havia estat ocupant fins fa un moment però que, ara, ha quedat reduït a dos pams.

Una mica espantat, m’hi assec, i sense donar-me temps a obrir la boca ataquen, compenetrades: la rossa i més aviat pàl•lida (que no lletja) em comença a menjar l’orella (i aquesta vegada comprovo de primera mà això de la picantor mexicana); l’altra (Dinora, o quelcom per l’estil), em passa suament els dits pel pit i l’espatlla (de baix a dalt, de dalt a baix) i, lentament, em xiuxiueja dues frases amb més paraules de les que ha articulat fins ara: «Oye monada, ¿tienes cinco horas por delante? Es que en la Baja California nos gustan las noches largas... y sin pausas.» I penso que, efectivament, aquesta nit jugaré en una lliga que no és la meva, però que tampoc és la que esperava.

PS. Per cert: com em posa que em diguin «monada».

[25 de febrer del 2008]

Dones de la Movida: Pubilla de Vilassar

Quan em diu que és de Vilassar, de Vilassar de Mar, immediatament em vénen dos noms al cap: Sánchez Llibre i Artur Mas. I de seguida entenc que no ha estat cap casualitat que siguin els noms de dos convergents. Ens hem conegut en un bar del barri, de nom català (per què mai em quedo amb els noms del locals?). El lloc és cool, com tants altres del barri. Però té la peculiaritat no tan sols de ser regentat per catalans (que serveixin Moritz n’és un indici més), sinó de tenir clients també catalans.

Més que no pas la seva cara o el seu cos (és la típica pija que compensa amb la roba el que li manca de maca), és la seva parla allò que m’atrapa. Un accent mestís, que barreja a parts iguals mataroní (d’on són els seus pares) i xava, però alhora ben nostrat, i que fa que, mentre faig cara d’escoltar-la, l’imagini vestida de pubilla, amb faldilles amples i malles. Les calces haurien de ser com les que duen les pubilles (o com les que sempre he imaginat que duien les pubilles), de color carn i amb la vora brodada, i no les típiques Princesa blanques de les pijes de Vilassar. El que és evident és que no porta tanga, la peça de roba interior oficial del 759. No ho he pogut comprovar, perquè encara no s’ha aixecat per anar al lavabo; però se la veu massa decorosa.

No para de beure cerveses, una darrere de l’altra (que tinguessin Moritz la deu haver excitada). Almenys, penso, no és com la majoria de les dones, que per cada mitjana necessiten anar a orinar com a mínim una vegada. Com a contrapartida, i com acostuma a passar quan una dona, bevent, es passa de la ratlla, acaba per perdre tot sentit del ridícul. El volum amb què parla és cada cop més alt i, el que és pitjor, el timbre de la seva veu cada cop més agut i més insuportable. Noto les mirades de la gent que tenim al voltant, però, per més que ho intento, no aconsegueixo que s’assereni.

Madrid, m’explica, la posa dels nervis (amb el que a mi m’agrada!). No és que no hi hagi catalans, que n’és ple. A la ràdio mateix! M’aixeco amb el Francino (i, mentre ho diu, posa uns ullets com de felicitat; què més voldria ella que despertar-se cada matí al costat del Francino), i me’n vaig a dormir amb la Barceló. No és això. És que la capital és territori sociata! El nom mateix de la ciutat ho indica: Madriz, con z de Zetapé. I si els peperos es burlen de nosaltres, els sociates a més ho fan a la cara! En aquests temes són com dues gotes d’aigua, talment com dues gotes d’aigua! Jo, a contracor —i malgrat que no acabo de veure per què diu que la ciutat és sociata, si a l’ajuntament i a la comunitat hi manen els altres—, li segueixo la veta, tirant de tòpic: és que, malgrat que diguin que som tancats, són ells els qui mai viatgen.

Em deleixo per estar amb ella, però a la vegada em maleeixo els ossos per haver anat a petar amb una convergent (una convergent borratxa) justament on menys m’esperava. Per si encara en tenia algun dubte, que tregui un nom com el de Salvador Sostres a la conversa (i que el tregui per elogiar-lo) acaba de deixar-me les coses clares. Amb prou feines aconsegueixo de contenir l’arcada que em provoca; però em reposo de seguida i, en comptes de dir-li el que penso (que no consumeixo pornografia, per més nostrada que sigui), m’invento que algun dia l’he vist pel Mediterráneo, allà al carrer Balmes, escoltant no recordo quin dels cantants de la tropa de mediocres que tenen en plantilla (no solament no li ho dic així, sinó que, simulant una falsa devoció, cito el Pedro Javier Hermosilla, el més mediocre de tots). El que no entenc, afegeixo, és com a un tio tan coherent com al Sostres —i mentre ho dic creuo els dits perquè no dugui cap càmera oculta amagada— pot agradar-li algú que canta en castellà (i per dins penso: per fi te l’he clavada, marrana).

Finalment aconsegueixo arrancar-li de la mà l’última cervesa, encara mig plena, i convèncer-la per acompanyar-la a casa. De tornada, mentre caminem a pas de borratxo, em comenta (amb un to perillosament alt) que l’única cosa que no li agrada del barri és que és ple de xinos i moros i que, de vegades, a aquestes hores, si no va acompanyada com ara, se sent una mica insegura. Penso que és la gota que ha vessat el vas, que per aquí ja no hi passo; però el seu accent de pubilla i la sequera acumulada m’impedeixen girar cua (només em consola el morbo de pensar que avui hi haurà una convergent a Madrid que, sense saber-ho, es ficarà l’anti-Sostres al llit). Arribem davant del portal, i ja imagino com li apujo les faldilles i li trec amb cura les malles del cabell quan, tot d’una, m’agafa suaument de la mà, em fa un petó als llavis (un petó com els que es fan a la galta, però fet als llavis) i em confessa: «Tinc la regla; em sap greu, guapo.» I automàticament imagino les seves calces: de color carn, amb la vora brodada i totes tacades de sang.

[17 de febrer del 2008]

Cròniques de la Barcelona cràpula: Diumenge a Bikini

Un diumenge qualsevol a Bikini. Ple de pijes i de brasileres (i de pijes morenes que volen aparentar ser brasileres però no es mouen ni la meitat de bé). Ple de voltors amb camisa i gomina. I ple de brasilers fibrats que, ballant, s’arramben talment com si estiguessin fent l’amor.

A dalt de l’escenari, el parell de noies (una increïblement maca, l’altra increïblement grassa) que, micròfon en mà, marcaven el pas de ball passen el testimoni a un grup d’aquests de bongos i percussions que ara proliferen pertot. A primera fila de públic, al davant a l’esquerra, una cinta com les que es fan servir als museus i als aeroports per indicar el camí de la cua delimita una espècie de zona vip. Dins del tancat, com si fossin les girafes del zoo, un grup de noies espaterrants de metre noranta es mouen no a ritme brasiler, sinó de diva: passets curts, lleuger moviment de malucs, tors recte i posat tibat.

De sobte, rebombori: des d’una porta lateral, un home amb pinta de macarra s’afegeix al zoo. És un dels cracs de l’equip de futbol de la ciutat, m’expliquen (jo amb prou feines sé què és un fora de joc). No hi fa res que l’equip, segons em diuen, acabi de perdre un important partit a casa; no hi fa res que, també segons el que m’expliquen, el públic l’hagi estat xiulant gairebé cada vegada que tocava la pilota. Ell dibuixa un somriure ben gran i es comporta com si acabés de guanyar lliga i Champions. La seva acompanyant —va separar-se de la dona després de no sé quin episodi amb unes putes a Londres, però evidentment no ha tardat gaire a trobar-ne una altra— l'abraça i el petoneja. Per marcar terreny. I ell es deixa estimar: per les cambreres, per les pijes, per les dives, per les brasileres (i per les pijes que volen aparentar ser brasileres). Té nacionalitat portuguesa, m’expliquen, però és evident que per les seves venes no corre pas sang europea.

La nit avança a base de cubates i copes de cava (hem entrat per llista i, no sé ben bé com, el meu amic va retirant copes una vegada i una altra de la barra, sense deixar anar ni un xavo). Quan ja començo a tenir la ment emboirada i ballo com si ho portés a la sang (jo, que sóc el més tímid de tots), decideixo fer com els brasilers, i m’arrambo a la més lletja (però gens lletja per als estàndards) del grup de guiris que tenim al costat: m’hi apropo pel davant, a ritme de samba, fins que amb l’esquena li esclafo els pits. Ella treu el cap per sobre la meva espatlla, com interrogant-me vés a saber el què (com si hi hagués alguna cosa a interrogar). Jo li somric i li faig que sí amb el cap (sigui quina sigui la pregunta, penso, la resposta ha de ser afirmativa), acariciant-li amb el nas la seva galta.

Al cap de trenta segons ja es comporta com si fos sud-americana: m’agafa de la cintura i m’invita a recolzar-me encara més sobre les seves cuixes (unes cuixes, tot s’ha de dir, més holandeses que brasileres). Quan ataques la lletja del grup, penso, no hi ha marge d’error possible. Però just aleshores apareix un dels mascles de la colla i, com si la ciutat fos seva, em fica el braç a l’espatlla, invitant-me a escampar la boira. El meu amic, veient que jo —ja bastant fora de mi— no solament no li faig cas sinó que encara forço més la màquina, m’agafa discretament de la mà i em porta a la barra, on la cambrera ens serveix un parell de mitjanes (altre cop gentilesa de la casa). Sempre va bé acabar la nit amb una mitjana, penso, per fer més suau l'aterratge.

Veient que, passat un temps prudencial, torno a la càrrega (sempre he tingut per lema: «allà on poso l’ull, poso la bala»), el meu amic m’agafa altre cop del braç i em diu que ja és hora d’anar a casa. Ja fora de la sala, abans de pujar les escales, s’atura per anar al lavabo i em commina a no moure’m d’on sóc. Quan ja no em veu, però, faig l’últim glop de cervesa, agafo l’ampolla pel coll, a punt per fer-la servir com a arma, i enfilo altre cop cap a dins. A demostrar de qui és la ciutat.

[11 de maig del 2008]