Dones de la Movida: Miranda

Surto de treballar que ja és fosc, cansat i de mal humor. Em posa de mal humor veure el sol amb prou feines mitja hora al dia, tot just l’estona que tinc per dinar (marxo de casa que encara no clareja, i quan torno ja fa hores que és negra nit); i dormir poques hores i que em faci mal l’esquena, i haver de tenir la mirada clavada als papers nou hores al dia i notar que m’augmenta la miopia.

A més, em poso malalt només de pensar en el panorama que m’espera. Ja no puc més amb els companys de pis: la loca, que s’escridassa per telèfon amb l’amant —no amb el nòvio, sinó amb l’amant!— com si l’estiguessin esbudellant, i el «totterreny» —ell diu que és gai però s’ho fa amb homes, dones i transsexuals indistintament—, que només treballa tres dies a la setmana i fa de xapero en hores lliures. Talment sortits d’una pel•lícula de l’Almodóvar; i odio les pel•lícules de l’Almodóvar: tan pretesament autèntiques, tan intencionadament commovedores que resulten exageradament recarregades i postisses. Que els agradi als ianquis, que no saben què és Espanya, passi; però aquí no entenc per què carai la gent l’adora (ara diuen que faran la «ruta Almodóvar»; vés a saber què s’inventaran quan sigui mort!).

Repasso mentalment l’agenda del mòbil, aviam a qui puc trucar per anar a fer un mos o unes canyes (tinc gana però m’és igual si no omplo l’estómac; tot menys aguantar aquell parell), i ella és la primera persona que em ve al cap. Quan ens van presentar de seguida va caure’m simpàtica, i crec que va ser perquè és una noia normal: es guarda les entrades del cinema, li agraden els grups que sonen a la ràdio i vesteix de Zara. Li truco, i sense dubtar-ho ni un moment em diu que sí, que li ve molt de gust sortir a fer unes canyes. Penso que pel camí ja endraparé un quebab (aquí no es porten els xauarmes, sinó els quebabs), però no en trobaré cap.

Quedem a Sol, i quan arribo —elles sempre arriben abans, no hi ha res a fer— ràpidament li proposo d’anar a un dels bars del carrer del costat de casa: em sento més còmode jugant en camp propi i, a més, així no hauré de caminar gens de tornada (odio haver de creuar mitja ciutat després de sortir a prendre alguna cosa, sobretot si ho he de fer amb l’estómac buit). És un bar entre hippy i cool, amb sofàs i espelmes i música de tranquis: generalment reggae, o bé coses moderniquis i guais tipus The Postal Service o The Flamming Lips. Segur que li agradarà.

Asseguts al sofà l’un al costat de l’altre i amb la llum de les espelmes enlluernant la seva cara, penso que si l’hagués coneguda quan tenia setze o disset anys hagués estat la meva primera nòvia. De la manera que parla i gesticula (coqueta, delicada, amb mesura), segur que quan estudiava passava els apunts a net i tenia l’habitació ordenada. I segur que, com jo d’ella, s’hagués enamorat de mi. Ara, però, sé que ja no me’n podria enamorar. Sempre passa el mateix amb la primera nòvia: la veus al cap de sis, set o vuit anys, i tot i que d’alguna manera potser encara te l’estimes —que no és el mateix que estimar-la—, penses: «quina noia més simple, vam fer molt ben fet de deixar-ho».

Ella no pensa en res de tot això, ni en cap altra cosa; només parla. No presto atenció al que diu, en part perquè sé que les coses que pugui explicar-me no m’interessaran (com més anys passen més difícil se’m fa que les coses que m’explica una dona m’interessin). Estic tan abstret que, sense voler-ho, ja porto una bona estona mirant-la embadalit. Se n’adona, i al seu torn em mira d’una manera que, en comptes de dir-me «t’estimo», com hagués fet si tinguéssim setze o disset anys, diu: «Vine a casa a dormir.»

El cansament que porto acumulat és tal que, sense esperar l’estona protocolària (amb prou feines portem un quart d’hora al bar), ara mateix allargaria el braç i, acariciant-li una orella amb la mà, li xiuxiuejaria a l’altra: «¿En tu casa o en la mía?» Aniríem al seu pis (la pregunta, evidentment, hagués estat retòrica: amb el panorama que tinc mai de la vida l’hagués portada a casa) i passaríem una nit perfecta, com si fóssim dos joves amants apassionats i sincers. L’endemà em llevaria més tard que de costum i, de camí a la feina, el sol —un sol radiant— m’escalfaria i m’infondria tota la seva energia. I, per omplir l’estómac, a l’hora de dinar faria cap al bar Toledo (vuit euros el menú com al Jeston, on dino sempre, però de cuina més casolana i clientela obrera) a fer una sopa castellana i un cocido.

[29 de març del 2008]

Dones de la Movida: Chiara

De seguida que ens coneixem me la imagino com la mare dels meus fills. Quan conec una dona gairebé sempre em pregunto si m’hi casaria (és un dir: ja se sap que avui en dia la gent ja no es casa). I amb ella no només m’hi casaria, sinó que arribaria fins a la fi del món. Deixant-ho tot enrere, malvivint, fugint de les autoritats, el que fos (ella és aquí precisament, tot i que no m’ho acaba d’explicar del tot, fugint de la «justícia» —per anomenar-la d’alguna manera— italiana).

Com gairebé totes les noies que hi ha a la casa vesteix una samarreta de tirants (més que primavera sembla que ja sigui estiu), i una faldilla de fil amb unes malles a sota, com les que duen les okupes. De fet ella n’és, d’okupa, malgrat que la majoria dels dies els passa a l’habitació d’una amiga seva que viatja molt i mai para a casa (o almenys això és el que m’explica). Però no té en absolut la pinta de ser d’aquests okupes d’etiqueta que tenen tots els calés del món i que per semblar punkis necessiten imperdibles; ni d’aquells altres que fugen de casa amb 16 anyets i, per no dormir al carrer, es converteixen a l’anticapitalisme.

No solament no és res de tot això —ni encara menys una punkabbestia com els de Bolonya, tot i que és d’allà—, sinó que, a més, i a pesar que va beguda, és extremament loquaç i intel•ligent. Mentre parlem de política, d’autonomia, de terrorisme, dels setanta —no en tinc cap dubte: si hagués pogut triar de viure en algun moment de la història hauria escollit consumir la joventut entre finals dels seixanta i els setanta—, penso que per fi he trobat la dona de la meva vida i que, si ella volgués, aprendríem danès i aniríem a viure a Christiania, o bé restauraríem una masia abandonada amb un grup de gent i hi muntaríem una granja i un hort. I tindríem una filla i li diríem Aurora, o un fill i li diríem Llibert.

A mesura que l’alcohol em comença a pujar al cap tinc més dificultats per guardar les distàncies. La calor (una calor, ja ho he dit, més estiuenca que primaveral), el lloc (un pati interior ple d’encant) i la música (de Morodo a Augustus Pablo) donen a la nit un aire estiuenc que encara ho fa tot més propici perquè caigui enamorat. Malgrat que cada vegada vulnero de manera més flagrant el seu espai vital, ella fa com qui res; està concentrada en el cubata (o això fa veure) i, per tal com es comporta, és que —com el meu— no és ni de bon tros el primer de la nit, i que —com jo— no ha sopat (les festes al Patio Maravillas sempre comencen i acaben exageradament d’hora; i em sembla bé: un centre social no és per fer-hi festes i que s’ompli de crostes i no deixar dormir els veïns).

Ens fan fora que tot just passen uns minuts de les dotze, i la convenço per anar a un bar en comptes de quedar-nos tirats en qualsevol cantonada prenent unes birres dels xinos (aquí els birreros són xinos, no paquis). Acabem a l’Estocolmo, un lloc acollidor però que, si anys enrere ja era minúscul, ara que hi han instal•lat una taula per al dijei encara es fa més claustrofòbic. Amb por de semblar massa sofisticat demano un parell de mojitos de maduixa —cosa estranya, convido jo—, i l’elecció no resulta del tot desencertada: quan li pregunto si li agrada em diu que no sap què és més dolç, si el mojito o jo. I no puc evitar de ruboritzar-me.

De tornada —odio les tornades, però la seva companyia fa que la passejada resulti d’allò més agradable; per cert, a Montera segueix havent-hi exactament les mateixes putes que abans que el Gallardón decidís instal•lar-hi càmeres— s’encén un porro i —mai prenc drogues, però un dia és un dia— les dues calades que li faig encara em tornen més enamoradís i més paparra. Quan ja estem arribant, per temptejar el terreny li pregunto on li toca dormir aquesta nit, si al paller o a palau; i ella, en una altra jugada mestra, em contesta que els convidats d’honor només els porta a palau.

Ja a la seva habitació —el llit no estava fet i, en un atac de gelosia de com si ja hi hagués alguna cosa entre nosaltres, em pregunto quants homes deuen haver-hi passat abans que jo—, les malles compliquen una mica la feina; però les dificultats i l’espera ho fan tot plegat encara més estimulant. La nit resulta gairebé del tot rodona i, un cop ella ja ha fet el piti de després, abans d’adormir-nos, desitjo poder ser alguna cosa més que un home per a una sola nit. I, ja adormit, somio amb la masia (amb les seves gallines i el seu hort) i amb Christiania.

[7 d'abril del 2008]

Dones de la Movida: La veïna

Suposo que tothom ha desitjat alguna vegada alguna veïna. Ens vam conèixer de la manera més tonta, al portal de casa, mentre jo em barallava amb el pany (crec que la còpia que van fer-me és defectuosa). A l’ascensor, malgrat la incomoditat de la situació (sempre és incòmode coincidir amb algú a qui no coneixes en un ascensor; a part del pany i la clau vam parlar del temps), la seva mirada se’m van gravar en aquella part del cervell on es graven les coses que ja no oblidaràs. I juraria que a ella li va passar el mateix. En acomiadar-nos (ella viu al tercer, jo al quart) ens vam fer dos petons i, com que hagués quedat massa descarat demanar-li el mòbil, vaig dir-li que ja ens aniríem veient.

La segona trobada, també casual, va ser al forn de davant de casa, quinze dies o tres setmanes més tard. Eren quarts de dues d’un diumenge, i a tots tres (ella anava amb el nòvio) ens delatava la cara (unes cares de ressaca), cosa que vaig aprofitar per bromejar sobre la festa del dia abans i per proposar d’anar algun dia a fer unes canyes. La proposta de seguida va ser acceptada; i em va semblar que a ella, en aquell precís moment, els ulls li espurnejaven. Aquesta vegada sí, vam intercanviar els telèfons (jo només vaig agafar el seu), i vam quedar, doncs, que ja ens trucaríem.

No vaig poder esperar gaire. El divendres següent mateix, cap al tard, li vaig fer un missatge (ja se sap que, avui en dia, quan amb algú dius que ja us trucareu vol dir que ja us enviareu un missatge): que res, que si volien anar a prendre alguna cosa pel barri. Em va contestar gairebé a l’instant (i quan algú et contesta un SMS tan ràpid vol dir quelcom) dient-me que li sabia molt, molt greu, però que justament tenien com a hostes uns amics de fora que aquells dies estaven de vacances a la ciutat i que havien arribat esgotats del viatge. Però al cap de res em va enviar un nou missatge (i quan algú t’envia dos SMS en menys de mitja hora ja t’ho ha dit tot): que si volia baixar al seu pis, que encara estarien una bona estona parlant i prenent unes cerveses tranquil•lament. I des d’aquell dia ja ens hem vist setmana sí, setmana també.

L’únic inconvenient, no cal dir-ho, és el seu mosso. Per més que hi barrino, no entenc què li va veure (ara tot m’ho veu a mi). No és gens llumenera, més aviat poc afavorit i, a estones, fins i tot ridícul. Suposo que se’n va enamorar perquè toca la guitarra, i ja se sap que les noies de setze anys s’enamoren de tots els nois que toquen la guitarra, siguin guapos o no (precisament aquesta és una de les raons per les quals sempre m’ha fet ràbia no saber tocar la guitarra). Quan passen dels vint, en canvi, els tira més un bon polvo que cap cançó, per més romàntica que sigui.

En la darrera trobada (latest, not last) són ells els qui vénen a casa meva. Els hi faig pujar amb l’excusa d’acabar una xibeca (en realitat tinc la nevera buida) en tornar de fer unes birres al bar de la cantonada, i ens quedem a la cuina parlant d’això i d’allò i d’allò altre de més enllà. Mentre els explico les peculiaritats dels companys de pis, un parell de gais (més ben dit: una loca i un «totterreny») de vida desenfrenada, noto certa tibantor. Després, en un moment en què el nòvio està al lavabo, ella em confessa que a vegades la posa dels nervis, que amb aquestes coses és un pèl carca (diu un pèl però vol dir molt). Jo poso cara de comprensió i li dic que ja, que té tota la raó (evidentment, m’estic de dir-li el que penso: que, malgrat que tota la vida havia fet broma del tema jugant a fer-me picos amb els col•legues com si fóssim actors, després d’haver-hi conviscut amb prou feines un parell de mesos, ja n’estic fins al capdamunt dels gais, de la seva ploma, de la seva falsa sensibilitat i de les seves insinuacions).

Tot seguit ens quedem un moment en silenci. Ella em mira (una mirada com les que es fan per dir «t’estimo», que ja no se m’esborrarà del cervell), i jo, una mica incòmode (tan sols hi ha un envà entre nosaltres i el mosso), li torno una mirada que intento que també digui «t’estimo», tot i que, més que estimar-la, crec que el que sento és més aviat desig. Per dins penso que totes les dones són com micus, que mai deixen anar una liana fins que no tenen la següent ben agafada, o fins que no estan segures de no fotre’s de lloros mentre fan el salt de l’una a l’altra. Decideixo que m’és ben igual (que m’és ben igual el nòvio i l’envà, que no sàpiga si l’estimo o només és desig, i que ella sigui, com totes les dones, com un micu): que seguiré posant-li igualment la meva liana a l’abast perquè, quan ella vegi l’oportunitat, pugui aferrar-s’hi ben fort. Just aleshores se sent la cadena del vàter, i imagino com, juntament amb la merda —perquè s’hi ha estat una bona estona—, l’aigua també el fa desaparèixer a ell.

[17 de març del 2008]