Dones de la Movida: Miranda

Surto de treballar que ja és fosc, cansat i de mal humor. Em posa de mal humor veure el sol amb prou feines mitja hora al dia, tot just l’estona que tinc per dinar (marxo de casa que encara no clareja, i quan torno ja fa hores que és negra nit); i dormir poques hores i que em faci mal l’esquena, i haver de tenir la mirada clavada als papers nou hores al dia i notar que m’augmenta la miopia.

A més, em poso malalt només de pensar en el panorama que m’espera. Ja no puc més amb els companys de pis: la loca, que s’escridassa per telèfon amb l’amant —no amb el nòvio, sinó amb l’amant!— com si l’estiguessin esbudellant, i el «totterreny» —ell diu que és gai però s’ho fa amb homes, dones i transsexuals indistintament—, que només treballa tres dies a la setmana i fa de xapero en hores lliures. Talment sortits d’una pel•lícula de l’Almodóvar; i odio les pel•lícules de l’Almodóvar: tan pretesament autèntiques, tan intencionadament commovedores que resulten exageradament recarregades i postisses. Que els agradi als ianquis, que no saben què és Espanya, passi; però aquí no entenc per què carai la gent l’adora (ara diuen que faran la «ruta Almodóvar»; vés a saber què s’inventaran quan sigui mort!).

Repasso mentalment l’agenda del mòbil, aviam a qui puc trucar per anar a fer un mos o unes canyes (tinc gana però m’és igual si no omplo l’estómac; tot menys aguantar aquell parell), i ella és la primera persona que em ve al cap. Quan ens van presentar de seguida va caure’m simpàtica, i crec que va ser perquè és una noia normal: es guarda les entrades del cinema, li agraden els grups que sonen a la ràdio i vesteix de Zara. Li truco, i sense dubtar-ho ni un moment em diu que sí, que li ve molt de gust sortir a fer unes canyes. Penso que pel camí ja endraparé un quebab (aquí no es porten els xauarmes, sinó els quebabs), però no en trobaré cap.

Quedem a Sol, i quan arribo —elles sempre arriben abans, no hi ha res a fer— ràpidament li proposo d’anar a un dels bars del carrer del costat de casa: em sento més còmode jugant en camp propi i, a més, així no hauré de caminar gens de tornada (odio haver de creuar mitja ciutat després de sortir a prendre alguna cosa, sobretot si ho he de fer amb l’estómac buit). És un bar entre hippy i cool, amb sofàs i espelmes i música de tranquis: generalment reggae, o bé coses moderniquis i guais tipus The Postal Service o The Flamming Lips. Segur que li agradarà.

Asseguts al sofà l’un al costat de l’altre i amb la llum de les espelmes enlluernant la seva cara, penso que si l’hagués coneguda quan tenia setze o disset anys hagués estat la meva primera nòvia. De la manera que parla i gesticula (coqueta, delicada, amb mesura), segur que quan estudiava passava els apunts a net i tenia l’habitació ordenada. I segur que, com jo d’ella, s’hagués enamorat de mi. Ara, però, sé que ja no me’n podria enamorar. Sempre passa el mateix amb la primera nòvia: la veus al cap de sis, set o vuit anys, i tot i que d’alguna manera potser encara te l’estimes —que no és el mateix que estimar-la—, penses: «quina noia més simple, vam fer molt ben fet de deixar-ho».

Ella no pensa en res de tot això, ni en cap altra cosa; només parla. No presto atenció al que diu, en part perquè sé que les coses que pugui explicar-me no m’interessaran (com més anys passen més difícil se’m fa que les coses que m’explica una dona m’interessin). Estic tan abstret que, sense voler-ho, ja porto una bona estona mirant-la embadalit. Se n’adona, i al seu torn em mira d’una manera que, en comptes de dir-me «t’estimo», com hagués fet si tinguéssim setze o disset anys, diu: «Vine a casa a dormir.»

El cansament que porto acumulat és tal que, sense esperar l’estona protocolària (amb prou feines portem un quart d’hora al bar), ara mateix allargaria el braç i, acariciant-li una orella amb la mà, li xiuxiuejaria a l’altra: «¿En tu casa o en la mía?» Aniríem al seu pis (la pregunta, evidentment, hagués estat retòrica: amb el panorama que tinc mai de la vida l’hagués portada a casa) i passaríem una nit perfecta, com si fóssim dos joves amants apassionats i sincers. L’endemà em llevaria més tard que de costum i, de camí a la feina, el sol —un sol radiant— m’escalfaria i m’infondria tota la seva energia. I, per omplir l’estómac, a l’hora de dinar faria cap al bar Toledo (vuit euros el menú com al Jeston, on dino sempre, però de cuina més casolana i clientela obrera) a fer una sopa castellana i un cocido.

[29 de març del 2008]

Dones de la Movida: Chiara

De seguida que ens coneixem me la imagino com la mare dels meus fills. Quan conec una dona gairebé sempre em pregunto si m’hi casaria (és un dir: ja se sap que avui en dia la gent ja no es casa). I amb ella no només m’hi casaria, sinó que arribaria fins a la fi del món. Deixant-ho tot enrere, malvivint, fugint de les autoritats, el que fos (ella és aquí precisament, tot i que no m’ho acaba d’explicar del tot, fugint de la «justícia» —per anomenar-la d’alguna manera— italiana).

Com gairebé totes les noies que hi ha a la casa vesteix una samarreta de tirants (més que primavera sembla que ja sigui estiu), i una faldilla de fil amb unes malles a sota, com les que duen les okupes. De fet ella n’és, d’okupa, malgrat que la majoria dels dies els passa a l’habitació d’una amiga seva que viatja molt i mai para a casa (o almenys això és el que m’explica). Però no té en absolut la pinta de ser d’aquests okupes d’etiqueta que tenen tots els calés del món i que per semblar punkis necessiten imperdibles; ni d’aquells altres que fugen de casa amb 16 anyets i, per no dormir al carrer, es converteixen a l’anticapitalisme.

No solament no és res de tot això —ni encara menys una punkabbestia com els de Bolonya, tot i que és d’allà—, sinó que, a més, i a pesar que va beguda, és extremament loquaç i intel•ligent. Mentre parlem de política, d’autonomia, de terrorisme, dels setanta —no en tinc cap dubte: si hagués pogut triar de viure en algun moment de la història hauria escollit consumir la joventut entre finals dels seixanta i els setanta—, penso que per fi he trobat la dona de la meva vida i que, si ella volgués, aprendríem danès i aniríem a viure a Christiania, o bé restauraríem una masia abandonada amb un grup de gent i hi muntaríem una granja i un hort. I tindríem una filla i li diríem Aurora, o un fill i li diríem Llibert.

A mesura que l’alcohol em comença a pujar al cap tinc més dificultats per guardar les distàncies. La calor (una calor, ja ho he dit, més estiuenca que primaveral), el lloc (un pati interior ple d’encant) i la música (de Morodo a Augustus Pablo) donen a la nit un aire estiuenc que encara ho fa tot més propici perquè caigui enamorat. Malgrat que cada vegada vulnero de manera més flagrant el seu espai vital, ella fa com qui res; està concentrada en el cubata (o això fa veure) i, per tal com es comporta, és que —com el meu— no és ni de bon tros el primer de la nit, i que —com jo— no ha sopat (les festes al Patio Maravillas sempre comencen i acaben exageradament d’hora; i em sembla bé: un centre social no és per fer-hi festes i que s’ompli de crostes i no deixar dormir els veïns).

Ens fan fora que tot just passen uns minuts de les dotze, i la convenço per anar a un bar en comptes de quedar-nos tirats en qualsevol cantonada prenent unes birres dels xinos (aquí els birreros són xinos, no paquis). Acabem a l’Estocolmo, un lloc acollidor però que, si anys enrere ja era minúscul, ara que hi han instal•lat una taula per al dijei encara es fa més claustrofòbic. Amb por de semblar massa sofisticat demano un parell de mojitos de maduixa —cosa estranya, convido jo—, i l’elecció no resulta del tot desencertada: quan li pregunto si li agrada em diu que no sap què és més dolç, si el mojito o jo. I no puc evitar de ruboritzar-me.

De tornada —odio les tornades, però la seva companyia fa que la passejada resulti d’allò més agradable; per cert, a Montera segueix havent-hi exactament les mateixes putes que abans que el Gallardón decidís instal•lar-hi càmeres— s’encén un porro i —mai prenc drogues, però un dia és un dia— les dues calades que li faig encara em tornen més enamoradís i més paparra. Quan ja estem arribant, per temptejar el terreny li pregunto on li toca dormir aquesta nit, si al paller o a palau; i ella, en una altra jugada mestra, em contesta que els convidats d’honor només els porta a palau.

Ja a la seva habitació —el llit no estava fet i, en un atac de gelosia de com si ja hi hagués alguna cosa entre nosaltres, em pregunto quants homes deuen haver-hi passat abans que jo—, les malles compliquen una mica la feina; però les dificultats i l’espera ho fan tot plegat encara més estimulant. La nit resulta gairebé del tot rodona i, un cop ella ja ha fet el piti de després, abans d’adormir-nos, desitjo poder ser alguna cosa més que un home per a una sola nit. I, ja adormit, somio amb la masia (amb les seves gallines i el seu hort) i amb Christiania.

[7 d'abril del 2008]

Dones de la Movida: La veïna

Suposo que tothom ha desitjat alguna vegada alguna veïna. Ens vam conèixer de la manera més tonta, al portal de casa, mentre jo em barallava amb el pany (crec que la còpia que van fer-me és defectuosa). A l’ascensor, malgrat la incomoditat de la situació (sempre és incòmode coincidir amb algú a qui no coneixes en un ascensor; a part del pany i la clau vam parlar del temps), la seva mirada se’m van gravar en aquella part del cervell on es graven les coses que ja no oblidaràs. I juraria que a ella li va passar el mateix. En acomiadar-nos (ella viu al tercer, jo al quart) ens vam fer dos petons i, com que hagués quedat massa descarat demanar-li el mòbil, vaig dir-li que ja ens aniríem veient.

La segona trobada, també casual, va ser al forn de davant de casa, quinze dies o tres setmanes més tard. Eren quarts de dues d’un diumenge, i a tots tres (ella anava amb el nòvio) ens delatava la cara (unes cares de ressaca), cosa que vaig aprofitar per bromejar sobre la festa del dia abans i per proposar d’anar algun dia a fer unes canyes. La proposta de seguida va ser acceptada; i em va semblar que a ella, en aquell precís moment, els ulls li espurnejaven. Aquesta vegada sí, vam intercanviar els telèfons (jo només vaig agafar el seu), i vam quedar, doncs, que ja ens trucaríem.

No vaig poder esperar gaire. El divendres següent mateix, cap al tard, li vaig fer un missatge (ja se sap que, avui en dia, quan amb algú dius que ja us trucareu vol dir que ja us enviareu un missatge): que res, que si volien anar a prendre alguna cosa pel barri. Em va contestar gairebé a l’instant (i quan algú et contesta un SMS tan ràpid vol dir quelcom) dient-me que li sabia molt, molt greu, però que justament tenien com a hostes uns amics de fora que aquells dies estaven de vacances a la ciutat i que havien arribat esgotats del viatge. Però al cap de res em va enviar un nou missatge (i quan algú t’envia dos SMS en menys de mitja hora ja t’ho ha dit tot): que si volia baixar al seu pis, que encara estarien una bona estona parlant i prenent unes cerveses tranquil•lament. I des d’aquell dia ja ens hem vist setmana sí, setmana també.

L’únic inconvenient, no cal dir-ho, és el seu mosso. Per més que hi barrino, no entenc què li va veure (ara tot m’ho veu a mi). No és gens llumenera, més aviat poc afavorit i, a estones, fins i tot ridícul. Suposo que se’n va enamorar perquè toca la guitarra, i ja se sap que les noies de setze anys s’enamoren de tots els nois que toquen la guitarra, siguin guapos o no (precisament aquesta és una de les raons per les quals sempre m’ha fet ràbia no saber tocar la guitarra). Quan passen dels vint, en canvi, els tira més un bon polvo que cap cançó, per més romàntica que sigui.

En la darrera trobada (latest, not last) són ells els qui vénen a casa meva. Els hi faig pujar amb l’excusa d’acabar una xibeca (en realitat tinc la nevera buida) en tornar de fer unes birres al bar de la cantonada, i ens quedem a la cuina parlant d’això i d’allò i d’allò altre de més enllà. Mentre els explico les peculiaritats dels companys de pis, un parell de gais (més ben dit: una loca i un «totterreny») de vida desenfrenada, noto certa tibantor. Després, en un moment en què el nòvio està al lavabo, ella em confessa que a vegades la posa dels nervis, que amb aquestes coses és un pèl carca (diu un pèl però vol dir molt). Jo poso cara de comprensió i li dic que ja, que té tota la raó (evidentment, m’estic de dir-li el que penso: que, malgrat que tota la vida havia fet broma del tema jugant a fer-me picos amb els col•legues com si fóssim actors, després d’haver-hi conviscut amb prou feines un parell de mesos, ja n’estic fins al capdamunt dels gais, de la seva ploma, de la seva falsa sensibilitat i de les seves insinuacions).

Tot seguit ens quedem un moment en silenci. Ella em mira (una mirada com les que es fan per dir «t’estimo», que ja no se m’esborrarà del cervell), i jo, una mica incòmode (tan sols hi ha un envà entre nosaltres i el mosso), li torno una mirada que intento que també digui «t’estimo», tot i que, més que estimar-la, crec que el que sento és més aviat desig. Per dins penso que totes les dones són com micus, que mai deixen anar una liana fins que no tenen la següent ben agafada, o fins que no estan segures de no fotre’s de lloros mentre fan el salt de l’una a l’altra. Decideixo que m’és ben igual (que m’és ben igual el nòvio i l’envà, que no sàpiga si l’estimo o només és desig, i que ella sigui, com totes les dones, com un micu): que seguiré posant-li igualment la meva liana a l’abast perquè, quan ella vegi l’oportunitat, pugui aferrar-s’hi ben fort. Just aleshores se sent la cadena del vàter, i imagino com, juntament amb la merda —perquè s’hi ha estat una bona estona—, l’aigua també el fa desaparèixer a ell.

[17 de març del 2008]

Dones de la Movida: Dinora (i amiga)

Quatre homes al voltant de la taula d’una taverna menjant, bevent (bevent sangria, una gerra darrere de l’altra) i parlant de dones: la nit no hagués pogut començar pitjor. Som dos catalans i dos mexicans; dos mexicans de pela, altrament no estarien aquí estudiant postgraus (per què carai ara tothom estudia postgraus?). És per això —perquè tenen pela— que, malgrat els seus esforços, els dos m’han caigut antipàtics des d’un bon principi. Com que no tinc ganes de fer el paper, amb prou feines participo a la conversa, i m’aferro a la gerra, amb què m’omplo el got una vegada i una altra.

Inesperadament, els meus sentiments d’antipatia desapareixen quan un d’ells rep una trucada i ens anuncia que estem convidats a una festa, a casa d’una companya seva de classe, també mexicana. Tots els altres posem uns ulls com unes taronges (si la festa és a casa d’una noia és evident que hi haurà les amigues), i posem rumb cap a la direcció indicada sense ni tan sols acabar-nos l’última gerra (jo, com de ben segur que també fa l’altre català, penso que sense tantes presses haguéssim pogut enginyar alguna manera d’endur-nos-la).

És un quart pis, i quan acabem de pujar les escales em falta l’aire (són tantes les ganes d’arribar que hem fet el recorregut amb la cinquena posada). Entro gairebé sense ni saludar (desconec qui és l’amfitriona, i ja no recordo el nom del mexicà a qui representa que acompanyo), i de seguida que veig un espai lliure al sofà m’hi assec per recuperar la respiració. Després, esclar, de servir-me una copa i fer una ullada per veure com està el pati.

Entre el fum del tabac (i d’altres drogues) i la tènue llum (exageradament baixa) amb prou feines m’hi veig a més de dues passes. Tot i així, de seguida em fixo en ella: no excessivament alta, de pell bruna, la cara rodona (una cara preciosa) i corbes pronunciades però gens excessives. Amb sis o set centímetres més d’estatura, penso, segur que hagués pogut fer carrera com a model; però aquests centímetres no obsten perquè jugui en una lliga a part (la lliga dels rics, els famosos i els guapos), i encara menys perquè sempre tingui voltors al voltant.

Precisament el pesat que tenia enganxat com una paparra (un dels mexicans amb qui fa només una estona compartia taula a la taverna) desapareix entre el fum del tabac (i d’altres drogues), suposo que fart de picar ferro fred. Ella, amb cara de pocs amics, s’asseu al sofà, al meu costat, sense ni tan sols dedicar-me una mirada. Penso que no tinc res a perdre-hi, i entro amb tot per davant: li dic que el noi aquest, si la molesta, només cal que ens ho digui i ens l’enduem cap a casa, que quan beu es fa una mica pesat. Riu, i a partir d’aquí ja tot fa baixada.

Es diu Dinora (o quelcom per l’estil), i és de la Baixa Califòrnia. Li dic que ja en té la pinta, i ella em repta a endevinar qui més hi ha que en sigui, a la sala. L’erro un parell de vegades i, a punt de donar-me per vençut, li dic que justament la noia que hi ha a la cantonada, un rossa més aviat pàl•lida (que no lletja), segur que no n’és. El riure que li provoco és de campionat. Li fa senyals i la convida a asseure’s al sofà: de seguida m’adono que l’he tornada a errar, aquesta vegada ja sense possibilitat d’esmena.

Per donar conversa (elles no diuen res, només somriuen, i es miren, amb cara d’entremaliades), els trec els típics tòpics mexicans: que si el tequila, que si Julieta Venegas, que si Chiapas. I, no sé ben bé per què, tot plegat els fa gràcia (cada cop riuen més, i de manera més exagerada). Per donar més transcendència a la conversa em tiro al rotllo intel•lectual, que sempre acostuma a donar bons resultats (sobretot quan una dona no és gaire llumenera, i crec que és el cas de totes dues). Els comento que justament aquesta setmana han estrenat una obra de cinc hores —cinc hores!, recalco; això sí, amb cinc intermitjos—, basada en una novel•la del Bolaño que, si no recordo malament, tenia alguna cosa a veure amb els assassinats de Ciudad Juárez. No funciona: tot i la tragèdia dels assassinats, també els fa gràcia.

Com que el partit sembla encallat m’aixeco a fer un riu, per donar-me un temps mort i pensar com reconduir la jugada (és a dir, per decidir si ataco a una porteria o a l’altra). Quan torno del lavabo, però, són elles les qui han donat un gir al matx: es morregen (no es fan un petó, es morregen; i amb picantor mexicana). Quan s’adonen que les he enganxades en plena feina somriuen, es miren (una mirada entremaliada), i m’assenyalen amb la mà l’espai que queda entre les dues, el que jo havia estat ocupant fins fa un moment però que, ara, ha quedat reduït a dos pams.

Una mica espantat, m’hi assec, i sense donar-me temps a obrir la boca ataquen, compenetrades: la rossa i més aviat pàl•lida (que no lletja) em comença a menjar l’orella (i aquesta vegada comprovo de primera mà això de la picantor mexicana); l’altra (Dinora, o quelcom per l’estil), em passa suament els dits pel pit i l’espatlla (de baix a dalt, de dalt a baix) i, lentament, em xiuxiueja dues frases amb més paraules de les que ha articulat fins ara: «Oye monada, ¿tienes cinco horas por delante? Es que en la Baja California nos gustan las noches largas... y sin pausas.» I penso que, efectivament, aquesta nit jugaré en una lliga que no és la meva, però que tampoc és la que esperava.

PS. Per cert: com em posa que em diguin «monada».

[25 de febrer del 2008]

Dones de la Movida: Pubilla de Vilassar

Quan em diu que és de Vilassar, de Vilassar de Mar, immediatament em vénen dos noms al cap: Sánchez Llibre i Artur Mas. I de seguida entenc que no ha estat cap casualitat que siguin els noms de dos convergents. Ens hem conegut en un bar del barri, de nom català (per què mai em quedo amb els noms del locals?). El lloc és cool, com tants altres del barri. Però té la peculiaritat no tan sols de ser regentat per catalans (que serveixin Moritz n’és un indici més), sinó de tenir clients també catalans.

Més que no pas la seva cara o el seu cos (és la típica pija que compensa amb la roba el que li manca de maca), és la seva parla allò que m’atrapa. Un accent mestís, que barreja a parts iguals mataroní (d’on són els seus pares) i xava, però alhora ben nostrat, i que fa que, mentre faig cara d’escoltar-la, l’imagini vestida de pubilla, amb faldilles amples i malles. Les calces haurien de ser com les que duen les pubilles (o com les que sempre he imaginat que duien les pubilles), de color carn i amb la vora brodada, i no les típiques Princesa blanques de les pijes de Vilassar. El que és evident és que no porta tanga, la peça de roba interior oficial del 759. No ho he pogut comprovar, perquè encara no s’ha aixecat per anar al lavabo; però se la veu massa decorosa.

No para de beure cerveses, una darrere de l’altra (que tinguessin Moritz la deu haver excitada). Almenys, penso, no és com la majoria de les dones, que per cada mitjana necessiten anar a orinar com a mínim una vegada. Com a contrapartida, i com acostuma a passar quan una dona, bevent, es passa de la ratlla, acaba per perdre tot sentit del ridícul. El volum amb què parla és cada cop més alt i, el que és pitjor, el timbre de la seva veu cada cop més agut i més insuportable. Noto les mirades de la gent que tenim al voltant, però, per més que ho intento, no aconsegueixo que s’assereni.

Madrid, m’explica, la posa dels nervis (amb el que a mi m’agrada!). No és que no hi hagi catalans, que n’és ple. A la ràdio mateix! M’aixeco amb el Francino (i, mentre ho diu, posa uns ullets com de felicitat; què més voldria ella que despertar-se cada matí al costat del Francino), i me’n vaig a dormir amb la Barceló. No és això. És que la capital és territori sociata! El nom mateix de la ciutat ho indica: Madriz, con z de Zetapé. I si els peperos es burlen de nosaltres, els sociates a més ho fan a la cara! En aquests temes són com dues gotes d’aigua, talment com dues gotes d’aigua! Jo, a contracor —i malgrat que no acabo de veure per què diu que la ciutat és sociata, si a l’ajuntament i a la comunitat hi manen els altres—, li segueixo la veta, tirant de tòpic: és que, malgrat que diguin que som tancats, són ells els qui mai viatgen.

Em deleixo per estar amb ella, però a la vegada em maleeixo els ossos per haver anat a petar amb una convergent (una convergent borratxa) justament on menys m’esperava. Per si encara en tenia algun dubte, que tregui un nom com el de Salvador Sostres a la conversa (i que el tregui per elogiar-lo) acaba de deixar-me les coses clares. Amb prou feines aconsegueixo de contenir l’arcada que em provoca; però em reposo de seguida i, en comptes de dir-li el que penso (que no consumeixo pornografia, per més nostrada que sigui), m’invento que algun dia l’he vist pel Mediterráneo, allà al carrer Balmes, escoltant no recordo quin dels cantants de la tropa de mediocres que tenen en plantilla (no solament no li ho dic així, sinó que, simulant una falsa devoció, cito el Pedro Javier Hermosilla, el més mediocre de tots). El que no entenc, afegeixo, és com a un tio tan coherent com al Sostres —i mentre ho dic creuo els dits perquè no dugui cap càmera oculta amagada— pot agradar-li algú que canta en castellà (i per dins penso: per fi te l’he clavada, marrana).

Finalment aconsegueixo arrancar-li de la mà l’última cervesa, encara mig plena, i convèncer-la per acompanyar-la a casa. De tornada, mentre caminem a pas de borratxo, em comenta (amb un to perillosament alt) que l’única cosa que no li agrada del barri és que és ple de xinos i moros i que, de vegades, a aquestes hores, si no va acompanyada com ara, se sent una mica insegura. Penso que és la gota que ha vessat el vas, que per aquí ja no hi passo; però el seu accent de pubilla i la sequera acumulada m’impedeixen girar cua (només em consola el morbo de pensar que avui hi haurà una convergent a Madrid que, sense saber-ho, es ficarà l’anti-Sostres al llit). Arribem davant del portal, i ja imagino com li apujo les faldilles i li trec amb cura les malles del cabell quan, tot d’una, m’agafa suaument de la mà, em fa un petó als llavis (un petó com els que es fan a la galta, però fet als llavis) i em confessa: «Tinc la regla; em sap greu, guapo.» I automàticament imagino les seves calces: de color carn, amb la vora brodada i totes tacades de sang.

[17 de febrer del 2008]

Cròniques de la Barcelona cràpula: Diumenge a Bikini

Un diumenge qualsevol a Bikini. Ple de pijes i de brasileres (i de pijes morenes que volen aparentar ser brasileres però no es mouen ni la meitat de bé). Ple de voltors amb camisa i gomina. I ple de brasilers fibrats que, ballant, s’arramben talment com si estiguessin fent l’amor.

A dalt de l’escenari, el parell de noies (una increïblement maca, l’altra increïblement grassa) que, micròfon en mà, marcaven el pas de ball passen el testimoni a un grup d’aquests de bongos i percussions que ara proliferen pertot. A primera fila de públic, al davant a l’esquerra, una cinta com les que es fan servir als museus i als aeroports per indicar el camí de la cua delimita una espècie de zona vip. Dins del tancat, com si fossin les girafes del zoo, un grup de noies espaterrants de metre noranta es mouen no a ritme brasiler, sinó de diva: passets curts, lleuger moviment de malucs, tors recte i posat tibat.

De sobte, rebombori: des d’una porta lateral, un home amb pinta de macarra s’afegeix al zoo. És un dels cracs de l’equip de futbol de la ciutat, m’expliquen (jo amb prou feines sé què és un fora de joc). No hi fa res que l’equip, segons em diuen, acabi de perdre un important partit a casa; no hi fa res que, també segons el que m’expliquen, el públic l’hagi estat xiulant gairebé cada vegada que tocava la pilota. Ell dibuixa un somriure ben gran i es comporta com si acabés de guanyar lliga i Champions. La seva acompanyant —va separar-se de la dona després de no sé quin episodi amb unes putes a Londres, però evidentment no ha tardat gaire a trobar-ne una altra— l'abraça i el petoneja. Per marcar terreny. I ell es deixa estimar: per les cambreres, per les pijes, per les dives, per les brasileres (i per les pijes que volen aparentar ser brasileres). Té nacionalitat portuguesa, m’expliquen, però és evident que per les seves venes no corre pas sang europea.

La nit avança a base de cubates i copes de cava (hem entrat per llista i, no sé ben bé com, el meu amic va retirant copes una vegada i una altra de la barra, sense deixar anar ni un xavo). Quan ja començo a tenir la ment emboirada i ballo com si ho portés a la sang (jo, que sóc el més tímid de tots), decideixo fer com els brasilers, i m’arrambo a la més lletja (però gens lletja per als estàndards) del grup de guiris que tenim al costat: m’hi apropo pel davant, a ritme de samba, fins que amb l’esquena li esclafo els pits. Ella treu el cap per sobre la meva espatlla, com interrogant-me vés a saber el què (com si hi hagués alguna cosa a interrogar). Jo li somric i li faig que sí amb el cap (sigui quina sigui la pregunta, penso, la resposta ha de ser afirmativa), acariciant-li amb el nas la seva galta.

Al cap de trenta segons ja es comporta com si fos sud-americana: m’agafa de la cintura i m’invita a recolzar-me encara més sobre les seves cuixes (unes cuixes, tot s’ha de dir, més holandeses que brasileres). Quan ataques la lletja del grup, penso, no hi ha marge d’error possible. Però just aleshores apareix un dels mascles de la colla i, com si la ciutat fos seva, em fica el braç a l’espatlla, invitant-me a escampar la boira. El meu amic, veient que jo —ja bastant fora de mi— no solament no li faig cas sinó que encara forço més la màquina, m’agafa discretament de la mà i em porta a la barra, on la cambrera ens serveix un parell de mitjanes (altre cop gentilesa de la casa). Sempre va bé acabar la nit amb una mitjana, penso, per fer més suau l'aterratge.

Veient que, passat un temps prudencial, torno a la càrrega (sempre he tingut per lema: «allà on poso l’ull, poso la bala»), el meu amic m’agafa altre cop del braç i em diu que ja és hora d’anar a casa. Ja fora de la sala, abans de pujar les escales, s’atura per anar al lavabo i em commina a no moure’m d’on sóc. Quan ja no em veu, però, faig l’últim glop de cervesa, agafo l’ampolla pel coll, a punt per fer-la servir com a arma, i enfilo altre cop cap a dins. A demostrar de qui és la ciutat.

[11 de maig del 2008]

Dones de la Movida: Teresa

No ha estat fins ara, que la tinc a més de sis-cents quilòmetres de distància, quan per primera vegada l’he trobada a faltar. No puc dir que l’estimi. Durant uns dies, just després que li digués (per SMS, sense ni tan sols molestar-me a trucar-la) que la nostra història s’havia acabat, vaig arribar a dubtar-ho. Però només van ser uns dies. Potser només una tarda, o una nit, no ho recordo.

Fa anys que no m’enamoro. Crec que només va passar-me dues vegades; tres, a tot estirar. Van ser els amors d’adolescència, els de quan encara no has entès que no existeix cap príncep blau. Ara, quan veig una dona que m’agrada, prefereixo no arribar a conèixer-la. Sé que no podrà estar a l’altura, que em decebrà el seu caràcter, els seus modals, la seva simplicitat; o vés a saber. Prefereixo guardar només el record del seu rostre, imaginar com l’hagués follat.

Quan, estirats al seu llit, el matí de l’endemà, va dir-m'ho per primera vegada, la sang se’m va glaçar. No estava segur d’haver processat el missatge. ¿De veres m’acabava de dir que m’estimava? ¿O potser la confessió —deixada anar així, de sobte— formava part del meu somni? De fet, feia dies que es comportava de la manera que t’ha de fer témer que, al cap de dues o tres vegades més d’haver-vos vist (al cap de dues o tres vegades més d’haver dormit junts), t’ho dirà. Abans, per començar a fer-t’ho entendre, segurament deixarà anar frases del tipus: «estic tan i tan bé amb tu»; o: «ets tan genial». Sempre hi fiquen un tan.

En el moment, vaig pensar que havia sabut sortir-me’n amb traça: vaig mirar-la un instant fixament, observant les seves pupil•les (negres, penetrants; semblants a les meves), vaig somriure tímidament i la vaig besar. Ara, però, estic segur que l’expressió de la cara va delatar-me. Sempre em passa igual: quan alguna cosa m’agafa desprevingut, els músculs facials em traeixen. Pot ser moltes coses (infantil, pija, porca), però tonta no ho és pas. Al contrari: acostuma a llegir molt bé les situacions. Crec que, des del primer moment, sabia que jo no l’estimava, que estava amb ella, com qui diu, només per estar. Però segurament albergava l’esperança que, amb el pas del temps, me n’enamoraria, o que simplement, atrapat per la rutina, m’hi acostumaria i ja no podria desfer-me’n.

Mentre ho recordo tot plegat (i mentre recordo les seves carícies, els seus petons, la seva olor), penso que aquest vespre mateix li trucaré. Millor: li faré un SMS. Que per què no ve uns dies, que així coneixerà la ciutat. Al final del missatge, com qui no vol la cosa, hi afegiré que tot aquest temps, una mica, l’he trobada a faltar (i potser serà la primera vegada que, dient-li, no l’estaré mentint). Vindrà sense gairebé ni temps de fer les maletes. Em farà l’amor. Més ben dit: li faré l’amor, salvatgement. De nit i de dia; del dret, del revés i de costat. Fins que el cos em digui prou.

Quan jo torni a Barcelona, serà ella qui em trucarà. I com que no li sabré dir que no, quedarem. Intentaré, sense dir-li clarament (per no ferir-la), tornar-li a fer veure que no la puc estimar. No que no vulgui; que no puc. Ella, obstinada, no baixarà del burro. Sé que, altre cop, em deixaré endur per la rutina. I aquesta vegada no sabré dir-li prou. I sé que arribarà un dia (al cap d’uns mesos, potser uns anys) en què, sense jo esperar-m’ho, em convidarà a sopar en un restaurant de categoria i, quan tot just haguem demanat les postres, es traurà de la butxaca de l’abric un anell de compromís i em preguntarà: «Amor, ¿et vols casar amb mi?»

[31 de gener del 2008]